La Covid-19 i l expropiació d habitatges privats

El començament d'aquesta Setmana Santa va portar un bon ensurt a tots els propietaris de segones o més residències privades i d'establiments hotelers de tota mena.

Concretament el Dissabte de Glòria, el Butlletí Oficial de l'Estat publicava una «solució habitacional» per la qual es qüestiona el paper de la propietat privada de l'habitatge. Segons l'OM TMA/336/2020 de 9 d'abril (BOE d'11 d'abril) els destinataris de la norma són: «Les persones víctimes de violència de gènere, les persones objecte de desnonament del seu habitatge habitual, les persones sense llar i altres persones vulnerables».

La raó que es dona per aquesta mesura rau, segons el Govern, en el fort impacte econòmic i social que, entre d'altres àmbits, està afectant els ingressos de molts ciutadans que, en qualitat d'arrendataris, venen ocupant els seus habitatges habituals amb els que feien davant el pagament dels seus lloguers.

En el seu article 4, titulat «Programa d'ajuda a les víctimes de violència de gènere, persones objecte de desnonament del seu habitatge habitual, persones sense llar i altres persones especialment vulnerables», concretament en el seu apartat 3, diu a les CCAA que podran posar a disposició d'aquestes persones beneficiàries un habitatge d'utilitat pública, o que hagi estat cedit per una administració pública, encara que mantingui la titularitat privada, per poder ser ocupat en règim de lloguer, de cessió d'ús o en qualsevol règim d'ocupació temporal admesa en dret. Seguidament ve l'ensurt, quan es diu: «Quan no es disposi d'aquest tipus d'habitatge, l'ajuda podrà aplicar-se sobre un habitatge adequat, de titularitat privada o sobre qualsevol allotjament o dotació residencial susceptible de ser ocupada per les persones beneficiàries, en els mateixos règims».

La lectura d'aquest paràgraf ha provocat angoixa en molts propietaris que es fan la següent pregunta: em poden obligar a cedir la meva segona residència o el meu establiment hoteler per arrendar-lo als beneficiaris de la norma? Tan gran era aquest dubte que el secretari general d'Habitatge va haver de sortir al pas i aclarir que la norma no faculta expropiacions d'habitatges privats ni tampoc empara ocupacions o altres pràctiques il·legals, en definitiva, que no es faculta l'expropiació, es permet que l'ajuda del pla es pugui destinar a pagar un habitatge sempre que el propietari voluntàriament vulgui arrendar el seu habitatge i/o establiment hoteler.

Cal recordar que aquesta possibilitat inicial de posar habitatges i/o establiments hotelers en arrendament forçós no era res de nou, perquè ja existia en el Reial Decret 106/2018, que faculta l'administració a recórrer al mercat per buscar aquesta solució habitacional, quan habilita les comunitats autònomes perquè, en aquestes circumstàncies urgents d'extrema vulnerabilitat determinades pels serveis socials, puguin recórrer, per exemple, a llogar un habitatge, o oferir una habitació en un hotel, etc. i poder pagar-ho amb els ajuts del Pla estatal d'habitatge.

Sembla evident que ens trobem davant d'una norma confeccionada de manera molt ràpida, amb clares intencions de calmar un sector social que lluita pel dret a l'habitatge, i amb una redacció fruit de la improvisació que té diverses objeccions jurídiques, entre les quals podem destacar l'art. 53.1 CE, que estableix que el dret a la propietat privada només es pot regular per una llei, de manera que una simple Ordre Ministerial no tindria valor jurídic formal per poder acudir a una mena d'expropiació i l'art. 33 de la CE, que reconeix el dret a la propietat privada, de manera que ningú pot ser privat de la mateixa, sense causa justificada o interès social, i, en tot cas, mitjançant la corresponent indemnització (preu just).

És rotundament fals que les CCAA puguin ocupar habitatges privats i/o un altre tipus d'establiment hoteler, ni tampoc que es legalitzi l'ocupació, i això per dos motius. A) la mesura té una durada de cinc anys i B) l'ajuda econòmica que podran obtenir les persones beneficiàries sí que pot permetre un lloguer a un habitatge privat mitjançant el consentiment del seu titular, mai a la força i molt menys mitjançant el mecanisme legal de l'expropiació. El programa preveu ajudes de fins a 900 euros al mes i el 100% de la renda o preu d'ocupació, establert, en supòsits degudament justificats per l'òrgan concedent.

La conclusió a la qual s'arriba és que aquesta norma no permet l'expropiació sense més d'un habitatge privat per poder destinar-lo als beneficiaris, i ni tan sols ho permet la Llei catalana /2016, del 23 de desembre, «de Mesures amb protecció del dret a l'habitatge de les persones en risc d'exclusió residencial», que permet una expropiació temporal d'entre quatre i deu anys d'aquells habitatges que radiquin en municipis que el Govern català declari d'«alta demanda habitacional» i sempre que el seu titular sigui una persona jurídica que hagi adquirit l'habitatge a un fons «voltor». Amb base en aquesta Llei catalana, l'alcaldessa de Barcelona va expropiar per primer cop l'ús d'un pis buit per un període de deu anys que pertany al BBVA al barri del Besòs.

El Tribunal Constitucional va avalar a Navarra la possibilitat d'expropiar habitatges a empreses quan hagin estat desocupats per dos anys, però va tancar la porta al fet que els expropiï per raons d'interès social vinculades a desnonaments de persones en situació d'emergència. En la seva sentència el TC avala que Navarra consideri causa justificada per a l'expropiació d'un habitatge (que estigui en mans de persones jurídiques, és a dir, no en mans de particulars) el fet que no hagi estat ocupat durant dos anys i sempre que la propietat hagi desatès un advertiment previ en aquest sentit. En altres paraules, la sentència permet expropiar habitatges desocupats durant dos anys que siguin propietat d'empreses si després que la propietat hagi estat advertida no ha atès el requeriment i no ha donat ús a la casa en qüestió. És a dir, el TC no avala que sigui d'interès social per al Govern navarrès donar habitatge als que siguin desnonats i estiguin en situació d'emergència social, als efectes de l'expropiació forçosa de l'ús de l'habitatge que sigui objecte d'aquests procediments.

Per tant, no és possible l'expropiació d'habitatges particulars per als beneficiaris que recull la norma, els quals tenen tot el dret del món a reclamar l'ajuda a les administracions públiques, que són les que han de prestar la corresponent ajuda social o habitacional, però no un particular tret que ho vulgui fer per voluntat pròpia.