11 de juny de 2020
11.06.2020
Diari de Girona

Sou uns ganduls

11.06.2020 | 06:00
Sou uns ganduls

La meva filla ha pogut des de la fase 1 quedar, jugar, dormir i sopar amb les seves amiguetes; a casa i als restaurants, fins i tot a les humiliants terrasses, semblàvem gentota de la plaça del poble menjant com les cabres, a l'aire lliure. Quin fàstic!

La meva filla, com deia, va recuperar fa més d'un mes la vida social, i ha fet i desfet amb amiguetes de l'escola i d'altres amiguetes, sense cap problema, sense cap comèdia, sense cap contagi, amb tota l'alegria que quatre socialistes folls no ens robaran i fent girar el món amb els seus jocs, aquest món malalt de bonisme i de frivolitat que s'ha autoperoetrat el gravíssim atemptat d'aturar-se.

Però malgrat aquesta alegria i aquests jocs, i aquesta vida bellíssima que s'obre pas entre l'espessor de l'estupidesa socialdemòcrata, ha sortit aquest conseller Bargalló a dir que els nens que sopen i juguen i corren no poden anar a escola. I que «la meva feina no és conciliar». Quantes nòmines ha pagat Josep Bargalló? En quina empresa ha treballat? Quin coneixement té de com es crea riquesa i llocs de treball? Com diu el meu estimat Albert Soler, ser de Girona és molt gros i deu-n'hi-do el que ens heu enviat darrerament. Però és que a sobre Bargalló és de Reus. Els catalans som tan imbècils i ho hem fet tot tan malament que ens mereixem que un de Reus ens digui el que hem de fer.

Els nens no només podrien anar escola sense cap perill sinó que haurien de fer-ho encoratjats per un conseller que s'adrecés a ells amb sentit i exigència i els guiés en el seu esforç per créixer lliures, segurs i forts. No podrem mai ser el país que diem que volem ser si el missatge que enviem als nostres infants és que els adults s'amaguen a casa quan tenen un problema. Quina fosca covardia. Sou una escopinada a Normandia. No podem educar els nostres fills en la idea que la feina dels seus pares no té cap importància, amb un conseller d'Ensenyament que surt a la televisió fent-ne befa, dient que no és el seu problema. Esclar que és el seu problema. Esclar que forma part del que li explico a la meva filla que a papi no se'l pot ara interrompre perquè està escrivint. Esclar que la nena sap que mami ha de llevar-se molt d'hora per anar a treballar i que necessita descansar. Esclar que les escoles no poden enviar el depriment missatge de no rebre els nens, de no exigir-los, de no convocar-los d'una manera tensa i severa a un gran esforç per recuperar el temps que hem perdut fent aquesta comèdia infame del coronavirus.

Un conseller mediocre, deixat, negligent, que no entén a qui s'adreça ni com es creen ciutadans que valen la pena. Un conseller que no creu en l'esforç, en la superació, en la meritocràcia ni en el sacrifici. Un conseller que té transferides les competències i que reacciona a les adversitats com un funcionari soviètic. Volem convèncer el món que som una nació i les nostres respostes són de tribu, de bruixot que dansa al voltant d'una olla encesa i dins hi estem lligats tots els que encara tenim alguna força, alguna esperança, i estem a més a més disposats a pagar el preu de concretar-la.

Ben igualment, la resposta, o més ben dit, la no resposta dels mestres, ha estat d'una baixesa que no penso oblidar mai. Ni un sol mestre, de la pública o de la privada, ni un sol director de cap escola, ja sigui religiosa, estrangera o concertada, no ha alçat la veu per dir que aquesta deixadesa política és una vergonya. Cap imaginació, cap talent, cap gest. Una vegada més, ens heu abandonat. Una vegada més us ha pogut la indolència, les poques ganes de treballar, els suposats drets que sistemàticament feu servir per trepitjar les necessitats dels nostres fills. Ens heu pres d'ostatges per viure de fer el mec. Sou un insult al que alguna vegada ser l'escola catalana, amb la vostra terrible moral de vençuts, amb la vostra sinistra mentalitat del que importa és participar. L'esquerra us ha destruït fins a tal punt que creieu que l'exigència és una forma de feixisme. No tenim més remei que deixar-vos-els a vosaltres, però no us mereixeu ensenyar els nostres fills. No us mereixeu la nostra confiança. Sou tan ganduls i tan arrogants, tan poca cosa tan poc conscients que se us podria endur la primera ventada, que no només no mireu de compensar amb molt d'esforç i molta feina la gasiveria amb què la Providència us ha tractat, sinó que a més a més us vanteu de la vostra deixadesa, de les poques ganes de treballar, i us feu els que patiu estrès i quan la vida us reclama us amagueu com soldats que s'han rendit ja.
Les escoles tancades fins a la tardor és el resum de l'independentisme, dels mestres catalans i del conseller Bargalló. Us hauria de caure la cara de vergonya. Esteu ensenyant els nostres fills a ser uns barruts, uns ganduls i uns vençuts. Sou l'ou de la serp de totes les derrotes que vindran.

Sou la més depriment idea de l'amor que recordo haver vist mai. De vosaltres és impossible aprendre l'amor, la passió per la vida, la vida elèctrica, llampant. No hi sou mai quan hem d'escurar el dia fins que valgui la pena, ni a la verema de les fronteres, ni quan forcem els límits per l'encisador espectacle de veure com salten pels aires. Recordo els meus mestres i el que en vaig aprendre, i com van insistir per dur-me d'aquí cap allà. Recordo els coneixements, recordo la sensibilitat, i recordo sobretot la força, la força física i la força moral. On sou? Per què vau marxar? Per què us vàreu rendir? Per què abandoneu els nostres fills si a nosaltres ens vau estimar tant? Què se n'ha fet d'aquella pulsió? Si avui us puc escriure, és perquè me'n vau ensenyar. Si avui estic indignat és perquè de vosaltres vaig aprendre a indignar-me quan la vida era una estafa. On heu anat? Una nació solitària gira els ulls cap a vosaltres.

Jo soc el que soc perquè així em vau fer: vosaltres, el Ferran Adrià i la meva àvia. Ara ens heu fallat. Ja feia temps que no anàvem bé i jo us ho he anat dient i ara les vergonyes us han quedat al descobert. Nosaltres no us hem fallat mai. La mediocritat del conseller no pot ser una excusa. Tanta feblesa us ha desfet. Tant dir que guanyar no importa us ha arrasat. Tants drets us han atrofiat els deures. Si avui em tornéssiu a tenir, jo sortiria fet un delinqüent perquè diríeu que us estressaria fer tot el que per a mi vau fer. Qui em protegiria de mi mateix? A mi m'agradaven més els dies d'escola que els de vacança. Només estimant fort, i valent, es pot propagar la tendresa i l'esperança com la metàfora de la solució universal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook