Perplexitat i por

Del virus se n'han dit tantes coses, i tan contradictòries, que ens recorda aquests herois o vilans de còmic que porten una doble vida, tan doble, en aquest cas, que és simultàniament inofensiu i mortal. Hi ha cossos pels quals passa com la llum pel vidre, sense trencar-los ni tacar-los, i organismes als quals aniquila o deixa fets pols. I no sabem de què depèn que actuï d'una manera o altra. Ni tan sols podem assegurar que els que no l'hem patit no l'ha­guem patit.

- Jo vaig passar uns dies molt estranys a finals de març -diu un amic.

Qui no ha passat, durant aquest llarg confinament, una època estranya? Em telefona un parent per dir-me que ha escrit un poema i que li agradaria que li donés la meva opinió.

- Però tu no escrius -li dic.

- No, ni tan sols llegeixo -diu ell-, però dilluns em vaig despertar inspirat, vaig agafar paper i llapis i ja veus.

M'envia el poema per correu electrònic, el llegeixo i resulta que, incomprensiblement, és bo, fins i tot molt bo. Li ho dic i em contesta que li ho deu al virus:

- El vaig escriure amb unes dècimes que em van durar un dia. Després vaig tenir una lleugera dermatitis a la mà dreta. Vaig trucar al metge i em va dir que no ho dubtés, que havia passat la covid. De manera que, si et puja una mica la temperatura, se t'irrita la pell i escrius un poema genial, ja saps el que tens.

- I què has pres? -vaig preguntar.

- Paracetamol, però no abans d'escriure el poema.

Fa diversos dies que em poso el termòmetre per posar-me a escriure un poema genial al menor símptoma. Ahir em va picar una mica la pell del turmell, però no estava irritada. Els grans poemes, en fi, s'escriuen quan volen ells, o quan els dona la gana als virus, ves a saber. Si ets asimptomàtic, oblida-te'n perquè no es pot escriure un poema des de l'asimptomatologia. En resum, que hi ha gent que està traient partit a la pandèmia, cosa que a mi em produeix una perplexitat sense límits. Una perplexitat sense límits i una por de caràcter religiós, tot al mateix temps.