Vam entrar en l'epidèmia esgotant el paper higiènic i en sortirem (provisionalment) fent apilament de piscines. Els fabricants i instal·ladors d'aquests pilons recreatius no donen de si aquests dies per proveir la demanda, tant de les portables com de les fixes, en un estrany boom per al qual no hi ha gaire explicacions. Tampoc n'hi havia per l'ànsia de paper.
Hi ha qui les instal·la, pel que sembla, com a alternativa als banys a la platja. Podria ser el temor a les estrictes regulacions als sorrals o potser a algun nou brot que torni a retardar fins passat l'estiu la circulació entre províncies. Les autoritats al comandament ja han dit que això és poc probable; però es coneix que la gent, en general, no es refia a hores d'ara de segons quins pronòstics. Encara que en aquest cas semblin raonables.
La remullada, en realitat, la patirà l'economia, previsió que sembla una mica contradictòria amb aquesta febre de despesa en un bé considerat fins no fa gaire de luxe com el que ara acapara la demanda dels espanyols. Tots els organismes i gurús de les finances coincideixen que el PIB nacional -com el de la resta del món- se submergirà a cotes brutalment històriques; però es coneix que, ja posats a mullar-nos, hem decidit afrontar la crisi amb un bon bany.
Els ombrívols auguris dels economistes, que són gent una mica malastruga, haurien d'estar fomentant l'estalvi entre la població; tot i que ja es veu que no tots els fan cas de moment. De perduts, al riu (o a la piscina), semblen haver-se dit els consumidors que fan cua per aconseguir aquesta dotació aparentment supèrflua.
Podria tractar-se d'una seqüela de la síndrome de confinament, segons l'opinió d'alguns sociòlegs. De la mateixa manera que són molts que busquen un pis més ampli o consideren la possibilitat de mudar-se a una casa amb jardí, la tancada hauria deslligat també la passió dels espanyols per les piscines. És una mesura sense dubte preventiva davant la possibilitat que al Govern li agafi per recloure'ns altra vegada sota arrest domiciliari i no puguem alleujar l'estrès amb una capbussada.
Durant la llarga guerra freda que va enfrontar els Estats Units amb l'URSS, els més aprensius -i adinerats- recorrien a la construcció de refugis antinuclears davant el risc, llavors cert, que a algú se li escapés un míssil amb cap atòmic i calgués posar-se a cobert sota terra. Aquelles instal·lacions eren caríssimes, circumstància que va reduir el seu gaudi (és un dir) a la gent amb diners de sobres al banc.
Molt més accessibles, les piscines segueixen costant, però, una bona suma; i a més exigeixen la possessió prèvia d'un terreny i una casa. L'extraordinària demanda, que tan feliços ha fet els constructors, suggereix que Espanya no va tan malament com suposàvem a la vista de les llargues cues que es formen davant els menjadors de Càritas. Segons sembla, queda encara personal amb liquiditat suficient a la butxaca per encarregar i omplir d'aigua aquests estanys d'esbarjo.
Quan tantes cases desborden encara del paper higiènic àvidament adquirit fa tres mesos, el nou i molt menys escatològic símbol de l'epidèmia passa a ser ara la piscina.
Qui ens havia de dir que la nova normalitat seria això.
