Perills que planen damunt del nostre planeta terra

Notables astrofísics i biòlegs sostenen avui que el planeta Terra, més enllà d'un sistema ecològic, és també un supragorganisme viu, ja que palesa un equilibri absolut amb tots els seus elements físicoquímics, com només un ésser viu i feble podria palesar-ho. Per a alguns, la covid-19 ha estat una de les seves defenses. Una vegada, el malaguanyar doctor Joan Oró em va dir que el nostre planeta és com una nau espacial que viatja per l'univers a 250 km per segon sense que els humans tinguem mentalitat d'astronautes, que saben que tenen recursos reduïts a la seva nau. Sobre 510 milions de quilòmetres quadrats, el 71% dels quals són aigua, hi vivim entorn de 7.000 milions de persones (gairebé 10.000 milions l'any 2050) i el planeta es ressent d'aquesta sobreexplotació a què el sotmetem. Davant de dades com aquestes no és estrany que Eduard Punset, a El viatge al poder de la ment, escrivís que els humans «de ser el centre de l'univers hem passat a ser el centre de no-res».

En el darrer article, emparat en Leonard Boff, explicava les dues cosmovisions que dominen el món actualment: la de domini/conquesta (que explota la terra i els éssers humans fins a esprémer-los tot el possible) i la de responsabilitat/repartiment (que té cura del món i en distribueix els recursos). Darrere la primera concepció s'hi amaga una metafísica (comprensió de l'ésser) que resta tot el valor a la Natura com si la Terra i els humans fóssim éssers sense cap propòsit ni finalitat, susceptibles de tota mena de manipulacions en no tenir cap vàlua en si mateixos. (Exemple: Bolsonaro, davant la covid-19, quan hi havia més de 21.000 morts al Brasil, va dir que perquè hi haguessin accidents de cotxes no es podia pas parar la producció de vehicles.) Això, no cal dir-ho, és perillosíssim: no sols ha produït una absoluta manca de justícia social en el planeta sinó que ha posat damunt seu, com una espasa de Dàmocles, gran quantitat de perills i amenaces que ara voldria reduir a cinc.

El primer és la sobrecàrrega de la Terra. Hem explotat tan ferotgement els seus recursos que la Terra, ja fa temps, va arribar als seus límits. El 29-VII-2019 ja havíem consumit tots els béns i serveis renovables de la Terra per a l'any 2019. Això juntament amb la fosa dels casquets polars, la desforestació, desertificació i altres punts crítics fan que el planeta visqui en situació d'emergència hospitalària còsmica. Alguns parlen d'un eventual Armagedon ecològic. Per mantenir el nivell de consum vigent cal fer gran violència a la Terra arrencant-li el que ja no pot donar; d'aquí, l'escalfament global, amb esdeveniments extrems, com l'erosió de la biodiversitat i altres fenòmens, fins i tot socials, perquè Terra i Humanitat constitueixen una única realitat complexa.

El segon perill és el del principi d'autodestrucció per tot tipus d'armes letals, especialment nuclears. Escrivia el gran historiador anglès Arnold J. Toynbee en la seva autobiografia: «He viscut per veure com el final de la història humana resulta ser una possibilitat real que pot convertir-se en un fet no per obra de Déu, sinó de l'home». I Salvador Espriu em va dir una vegada: «Vostè ha vist mai que l'home hagi fabricat una arma i no l'hagi usat d'una manera o altra?».

El tercer perill és l'escalfament global i els canvis climàtics. El Panell Intergovernamental dels Canvis Climàtics (IPCC), en les seves diverses sessions, ho ha advertit; no caminem vers l'escalfament global, hi som dins. I més d'un 90% d'aquest escalfament és antropogènic, és a dir, resultat de l'acció humana. Produïm cada any 36 mil milions de tones de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle, mentre que el sistema de les masses forestals i dels oceans pot absorbir solament 20 mil milions de tones. Ens obstinem a no arribar als 2 ºC perquè afectaria a milions de persones. La comunitat científica nord-americana va llançar el 2015 un greu advertiment: si seguia l'augment dels gasos d'efecte hivernacle, podíem conèixer els propers anys l'escalfament abrupte de fins a 4-6 ºC. Amb aquesta calor moltes formes de vida no subsistirien. Els humans podríem crear trecnològicament alguns oasis de salvació, però gran part de la humanitat desapareixeria. La terra seguiria, però sense nosaltres.

El quart perill és l'escassetat de l'aigua potable. En vam parlar amb L. M. Xirinacs a Plantem-nos! Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni l'any 2000. Del 97% de l'aigua només el 3% és dolça, però assequible per al consum humà només n'hi ha el 0,3%. D'aquesta mínima part, el 70% es destina a l'agricultura, el 20% a la indústria, i només el 10% és per al consum domèstic i per a altres éssers vius que en necessiten. Sorgeix llavors el problema: l'aigua és font de vida o de lucre? Sí és un bé natural, vital, comú i insubstituïble... pot anar a mercat, com si la vida i l'aigua fossin mercaderies? Vista la mala distribució (9 països disposen del 60% i uns 80 països s'enfronten a una gran escassetat), anunciàvem aleshores possibles guerres per garantir l'accés a l'aigua potable. Des d'aleshores, el capitalisme ha fet una marxa desenfrenada per controlar-la. Es preveu que milions de persones hagin d'abandonar les seves terres per sobreviure.

Finalment, el cinquè perill d'aquesta síntesi és l'erosió de la biodiversitat. Segons el gran biòleg Edward Wilson, cada any, arran de l'agressivitat del procés industrialista i de la relació dels éssers humans que consideren la Terra merament com un bagul de recursos infinits i explotables al seu gust, desapareixen entre 70 mil i 100 mil espècies d'organismes vius. Això equival a una devastació inusitada. En el seu llibre El futur de la vida (2002) arriba a afirmar: «Fins avui, l'ésser humà ha exercit el paper d'assassí planetari (...) l'ètica de la conservació, en forma de tabú, totemisme o ciència, gairebé sempre ha arribat massa tard». I afegeix: «Hem transformat el jardí d'Edèn en un escorxador i ens hem convertit en el Satanàs de la Terra». Som a la nova era geològica de l'antropocè? N'hem parlat aquí mateix. Théodore Monod, potser l'últim dels grans naturalistes, va deixar com a testament al seu llibre Si l'aventura humana arribés a fracassar (2000) la següent reflexió: «Som capaços de mostrar un comportament insensat i dement; a partir d'ara, es pot témer tot, inclosa l'aniquilació de la raça humana. Aquest seria el preu just de les nostres bogeries i crueltats».