És fàcil arribar a un consens en el món civilitzat sobre el destí que mereixen les estàtues de Franco o Stalin, al marge de la legislació encaminada a prohibir-les. No obstant això, quan a Londres cal embolicar les imatges de Churchill perquè no siguin profanades i a França s'ataca a De Gaulle en pedra, sorgeix la convicció que el declivi d'Occident és més pronunciat del previst. Costa confessar l'estupefacció, atès que la monotonia de l'era covid havia decretat que cap informació tornaria a sorprendre als seus receptors.

La història és massa veleidosa per concretar-se en una estàtua, així que la fúria iconoclasta no deixarà cap monument viu. Els optimistes en retrocés busquen el consol que la violència política del primer món ja només s'exerceix sobre els morts. Els francesos han enumerat la llista dels seus antecessors que han de desaparèixer del nomenclàtor dels carrers, i de les estàtues a retirar en parcs o places. Molière compartirà l'exili pòstum del seu col·lega Shakespeare a Anglaterra. També cal liquidar Rousseau, Victor Hugo o Balzac, sense oblidar la Rue Robespierre. La matança ha obligat Franz-Olivier Giesbert, director de Le Point, a recordar que «la història de França no ha estat escrita amb aigua de roses». Ha de ser l'únic tret que el país xovinista comparteix amb els seus veïns.

Els criteris d'excel·lència per celebrar una personalitat obliguen a enderrocar l'estatuària vigent en la seva integritat, i a no aixecar més homenatges individuals en pedra. Ningú mereix un pedestal, encara que una proposta literalment constructiva convidaria els demolidors a oferir la relació de figures històriques que posseeixen mèrits provats per alçar-se sobre els seus conciutadans.

Convé recordar que la desmesura no nia únicament en el bàndol dels iconoclastes. Hauria estat preferible desvincular les commemoracions a referents històrics de la veneració acrítica, imposant el monument com una veritat inapel·lable. La virulència seria menor si s'assumís que cap mite està exempt d'una cara B. Inclosos Mandela, Gandhi o Martin Luther King, d'acord amb els miserables enregistraments de la vida privada del líder negre a càrrec de l'FBI. També Sòcrates justificava l'esclavitud i tenia amants adolescents. No obstant això, es pot demostrar que els éssers humans citats en aquest paràgraf van efectuar aportacions crucials per a la convivència. I sobretot, pot discutir-se el seu paper.

És curiós que la demolició indiscriminada del culte a la personalitat vagi acompanyada de la protecció fèrria de la llibertat de culte abstracta, amb idees protegides pel Dret Penal i traduïdes en temples d'indubtable valor arquitectònic que també modelen l'espai públic. L'onada d'enderrocs de monuments demostra que els homes no són déus, a falta de decidir per què han de rebre un tracte especial els déus creats pels homes.

L'assalt als monuments no revela la crueltat de la massa de Canetti, sinó la seva inseguretat. Sense necessitat d'entrar a la pandèmia, els indignats professionals exalten una ànsia de puresa, centrada habitualment en una exigència als altres. La solució a un conflicte ha de ser definitiva, mai pactada. En aquest cas concret, dissentir d'una estàtua no obliga a enderrocar-la. Odiar una massa mineral buidada és menys satisfactori que riure de les seves pretensions absurdes, la manipulació electrònica d'imatges ofereix infinites possibilitats de reinterpretar amb ironia el supòsit homenatge.

L'adjectiu petri, inseparable de les estàtues, no sobresurt pel seu caràcter seductor. La majoria dels personatges així celebrats no desitjarien que aquesta qualitat s'associés al seu caràcter. Aquestes contradiccions obligarien a discernir si s'està triant l'enemic equivocat. De fet, l'amenaça als monuments augmenta la seva visibilitat, deslliga un sobtat interès pel pròcer amb bigoti o a cavall de qui tot es desconeixia. La premsa inverteix avui més temps a situar les coordenades de la figura enderrocada que a narrar la peripècia de la seva demolició.

Si li han aixecat una estàtua, una cosa dolenta haurà fet. De nou, la tecnologia ajudaria a l'erecció de monuments virtuals, amb la substitució no traumàtica de Marlene Dietrich per Madonna a la pantalla. Pel que fa a les obres primitives, l'historiador Simon Schama proposa confinar els «homes de pedra» en els museus. Aquests recintes es regeixen de moment per regles més conciliadores, però no s'ha de descartar que la discutible personalitat de Picasso impulsi a demanar la retirada de la seva obra. Com succeeix amb la resta de capítols de la memòria històrica, l'atordiment en la destrucció del passat retarda la inevitable construcció del futur.