L'enveja i les seves derivades

'enveja és una encrespada dama que sempre posa en dubte les bones accions i les converteix en perversos costums. Les persones que la pateixen són la invenció, que per desgràcia no té arguments i al costat de la nosa troben el seu millor incentiu. No, no tot el que ens envolta és bona lectura, sí, la mateixa que en ésser llegida escampa els seus arguments i els converteix en saviesa i ensenyament. Vivim temps d'abundants contrastos. Crec que els contratemps, després de ser llàgrima, tendeixen a convertir-se en anhel permanent... Diàriament podem veure la mirada espurnejant de l'enveja. I ara, amb les màscares, que només es veuen els ulls, encara més.

Hi ha mirades molt boniques, però d'altres són la ira que crida amb les pupil·les i troba en el silenci la seva més solvent contestació. Ens torba veure que altres tenen el que nosaltres voldríem, i en creuar-nos al costat de la quotidianitat, ens enfurismem sense motius. Som molt hipòcrites: preferim fer el paperot que dir el que pensem. Moltes indignacions (opinió subjectiva) són l'enveja enfonsada al costat de la frustració. Mal assumpte (somric) ser tenebra que vacil·la a la llum i sense motius s'enfureix en tenir-la a prop. La nostra forma de procedir testifica el que som... No, no serveix de res renovar l'aspecte exterior de les coses si l'interior fa olor de ranci. L'enveja (en definitiva) és senyal evident de debilitat i en col·laboració amb la supèrbia sol ser una gran paradoxa.

El superior no ha de generar dolors en l'home corrent; sempre he pensat que al costat del mèrit aliè pot haver-hi el pretext propi d'aprendre. A la fi, encara que resulti difícil entendre-ho, viure també és renunciar. Potser és el moment de començar a fer-ho... Al costat de la serenitat l'enveja mor de pessimisme. En ésser substància continguda en la inutilitat, ella sola s'aniquila al costat de l'assossegat i pacífic.