Una societat que improvisa

Aquests dies he acabat de llegir el llibre Els límits del creixement editat en francès el 2012, una traducció del llibre original en anglès del 2004. Aquest llibre és la tercera actualització del treball de 3 investigadors del MIT des del 1972 passant per 1992. S'hi explica el seu model matemàtic World3 per fer veure que el món no té solució si continua amb el creixement de població i d'ús de matèries primeres com ho fa ara.

Per explicar el que significa un creixement exponencial de qualsevol cosa, posa un exemple que avui és molt adient. Una persona té una bassa de certes dimensions en la qual un dia veu créixer un nenúfar. Aquesta planta té una capacitat de reproduir-se de forma que es dobla cada dia. Ell pensa que haurà de fer alguna cosa abans que la bassa no s'hagi ocupat completament pels nenúfars. Al cap de 30 dies té tota la superfície plena de plantes que tapen l'aigua. Es pregunta, quants dies haurien d'haver passat per tenir la bassa ocupada a la meitat? La resposta és 29 dies. El dia abans de ser la bassa plena, el nenúfar ocupava la meitat de la superfície i en només un dia va enllestir la totalitat.

Aquest exemple avui ve al cas amb el virus, un fenomen geomètric, exponencial. Les decisions depenen de si es prenen un dia o l'endemà perquè tinguin èxit i arribin a temps. Estem acostumats a fenòmens lineals on la nostra ment associa el temps a una evolució lenta i no entenem els fets exponencials. Això, i la dificultat de prendre decisions greus, ens porta sempre a arribar tard.

El llibre no parla de virus, parla dels factors que als tres autors els sembla que acabaran amb el benestar del món. Un dels factors que més explica és com la tecnologia és la religió de la nostra societat, aixoplugant-nos-hi cada vegada que hi ha un problema, moviment que no fa més que desplaçar el contratemps més endavant si no es prenen altres mesures. Per exemple, amb les dificultats de traçabilitat del virus que hi ha avui dia, sobretot en els joves, el seguiment per Bluetooth de les distàncies mínimes entre telèfons mòbils permetria anar molt i molt més lluny en la persecució i la traçabilitat del virus. És impensable que en un espai lúdic algú recordi que va estar a mig metre d'un altre que estava contagiat. O bé es tanquen els espais lúdics, o bé hem de permetre que la tecnologia ens ajudi. Si no s'ha adoptat aquesta solució és per la por a perdre la privacitat, per la qual cosa caldria explicar bé per què això no és així, donant seguretat que les dades de contactes entre mòbils no escaparan dels arxius on es troben cap a altres fins. Crec que Apple i Google estan en condicions de fer-ho. Som capaços de buscar Pokemons i no podem perseguir virus?

Deia que la tecnologia permet desplaçar el problema cap a més endavant. És el que també faran els fàrmacs que es vagin trobant, tant els pal·liatius de la malaltia com les vacunes que arribin. Com que no confiem gaire en la tecnologia, la reacció de la nostra societat és la d'improvisar, ara restringeixo el trànsit aquí, ara no deixo sortir la gent d'allà... però sempre arribant un dia tard. Està clar que divendres els barcelonins no havien de sortir de la ciutat cap a les seves segones residències, però no es va ser prou valent per restringir-ho. La setmana vinent serà tard.

Mentre llegia el llibre i escoltava les notícies del virus anava fent correlació entre uns arguments i altres. La trama principal del llibre és l'esgotament de les matèries primeres que portaran a un augment de preus de tots els productes i serveis, que faran que l'economia caigui de forma notable. És manifest que la previsió ha fallat des que la van idear el 1972. No hi ha hagut esgotament de petroli tot i haver crescut la demanda 2 vegades des de llavors. Al seu costat ha aparegut el canvi climàtic degut a l'ús de combustibles fòssils que serà el fre que caldrà activar. Però mentre llegia m'he preguntat si no era la pandèmia el fre definitiu d'una economia global desbocada. Ara ja veiem que els vols low cost no es recuperaran, que no anirem a Japó de viatge, que no vindran turistes xinesos a Barcelona, que els de Girona no anirem a petites reunions a Barcelona, que anirem menys a les botigues a comprar... és a dir, els canvis d'hàbits propiciats per la pandèmia tindran com a conseqüència una limitació al desplaçament físic de les persones i per tant en l'ús dels combustibles fòssils. Ara cal veure quan tindrem resolta la pandèmia i considerar si darrere aquesta no en vindrà una altra. Si realment la mobilitat mundial queda frenada s'haurà resolt de forma notable el risc de contagi entre països, però ens quedaran els nostres hàbits d'estar en contacte proper amb amics i gent del nostre tarannà en actes socials.

El camí cap a una economia sostenible, objectiu que hem de complir aquest decenni, és un camí de canvis d'hàbits i costums, d'introducció de noves tecnologies en energies renovables, però també en controls socials, de fre de l'especulació financera i de l'endeutament i de posar l'objectiu a minimitzar recursos enlloc d'augmentar la producció.

És un plantejament que exigeix anticipar els esdeveniments i fugir de la improvisació a la qual estem acostumats. Com que soc escèptic de la nostra capacitat d'anticipar, anirem rebent patacades que ens aniran obligant a fer el camí. Com més fortes siguin, més benestar perdrem en el transcurs. Està a la nostra mà rectificar.