Gracies a Déu que els tenim

Aquesta és una de les frases més recurrents que exclamen botiguers i petits hotelers a les nostres contrades, quan valoren la presència del turisme francès transfronterer als nostres establiments. De fet, però, és la justificació per explicar la seva inacció, la perfecta excusa per continuar no fent res per promoure -com caldria- l'activitat econòmica més important de casa nostra, perquè mentre el Govern d'Espanya mantingui els preus del tabac a menys de la meitat del que costa als estancs gals, la benzina continuï estant un 25% per sota de la seva i hotelers i restauradors segueixin oferint les seves paelles fetes amb brous industrials i peix i carn congelats a 12 euros (o menys) per plat, la seva «indústria» ja els funciona. Fins que surt el nou primer ministre Jean Castex a dir que, a causa de la propagació del coronavirus, el seu Govern recomana no viatjar a Catalunya i que es quedin tots a França. Oh! Amb això no hi comptava ningú! Quina putada! De sobte, estem en la mateixa situació que la costa de Llevant, la Costa del Sol o fins i tot les Balears, que tampoc no tenen la frontera tan a prop i s'han d'espavilar per atraure turisme. I déu-n'hi-do quan un altre govern -el de tots els fills de la gran... Bretanya- que està fart dels excessos dels seus ciutadans ha ordenat dues setmanes de quarantena per a tots els que tornin al Regne Unit des d'Espanya.

Fa una cinquantena d'anys, quan el nord d'Europa tot just començava a descobrir la península Ibèrica sota la guia de l'aleshores Ministro de Turismo franquista Fraga Iribarne, els francesos de l'altra banda de la frontera ja venien a comprar més barat que a casa seva. Però el veritable boom turístic el van obrar els alemanys, els belgues, els holandesos i fins i tot algun danès. A Roses, van impulsar-ho tot: Santa Margarida, el Puig Rom, Empuriabrava. I aquests sí que eren bons clients -gastaven i a sobre estaven agraïts. No com els francesos, que sempre ens han tractat com si Àfrica comencés a sota dels Pirineus. Per a ells, la nostra «destinació» era atractiva per molts motius, incentius fiscals inclosos, i la tenien a l'abast per venir fins i tot amb cotxe, que per a ells era i segueix essent un símbol d'independència i també del seu estatus social. I a més, els encanta conduir.

I aquí què hem fet? Doncs exactament el mateix que fem per fidelitzar el turisme de proximitat francès: res! Esperar que vinguin per la gràcia de Déu i per la nostra cara bonica, que això sí que ho tenim: som servicials fins a dir prou. Però aquí l'alemany, l'holandès o fins i tot l'anglès no el parlen ni els fills dels matrimonis mixtos, no fos cas que algú hagués de fer una mica més d'esforç del que tocava per assegurar-nos la diana. Sempre ens quedaran els pieds noirs!