Seguint els passos de Cristina

No es cansin, de veritat. Estalviïn saliva els que ens insisteixen en tot el que li devem a Joan Carles I. La Transició, el 23-F i els serveis prestats són l'afecte que ens vam tenir i els petons que ens vam fer quan ja estem signant els papers del divorci perquè no ens reconeixem. No ho dic jo, ho sosté el mateix Rei emèrit. «Els menors de 40 anys em recordaran només per ser el de Corinna, el de l'elefant i el del maletí», li va comentar pesarós a un amic, segons recull un perfil signat per Antonio Jiménez Barca a El País, i ho ha clavat. Alguns més grans també seguim impactats per semblant triangle de les Bermudes al qual es va dirigir solet a la canya del seu estimat Bribón el cap de l'Estat. Els dos primers assumptes, Corinna i l'elefant, es van poder relegar a la categoria de disbarats vergonyosos quan va demanar excuses i va assegurar que no tornaria a passar abans d'abdicar. El tercer, per a què ens hem d'enganyar, és el que fa més mal. El tràfec de milions d'euros procedents de comissions il·legals investigat fora de les nostres fronteres, i que intenta tapar-se a dins. Aquesta exhibició impúdica de regals, compres d'àtics de luxe i comptes en paradisos fiscals mentre l'economia pàtria s'enfonsa. No es tracta tant d'amnèsia selectiva generacional, o que ningú el vagi a buscar a les enciclopèdies quan hi ha tant de seguir sobre les seves aventures a Twitter i a la premsa estrangera. El maletí carregat de pasta i el comptador de bitllets de Sarsuela exemplifiquen la desconnexió absoluta entre el Rei a la fuga i el seu poble, que encara troba la seva cara a la xavalla.

Joan Carles I segueix els passos de la seva filla Cristina, també bandejada per motius que tenen a veure amb la corrupció, però encara sisena en la línia de successió al tron d'Espanya. El seu marit Iñaki Urdangarin, un simple aficionat vist el que hem vist, compleix condemna de presó per delictes fiscals, prevaricació, malversació, frau i tràfic d'influències. Qui als seus s'assembla... Seria desitjable, i suposaria un considerable estalvi per a les arques públiques, que tots dos Borbons apartats visquessin junts i compartissin despeses de seguretat, escorta i manutenció, que no estan els pressupostos generals per a alegries com repartir talls per a tots els llocs glamurosos del planeta.

La monarquia, que tot ho aposta al pes de la sang, es desfà dels seus membres amb una fredor que espanta. Amb l'opacitat que segueix embolicant totes les activitats de cap de l'Estat, Felip VI no ha considerat necessari transmetre cap missatge a la ciutadania estupefacta. Ni tan sols el parador de qui segueix sent rei, un secret oficial, un lloc tan remot com ho és la possibilitat que torni els diners. Haurem d'esperar al pròxim discurs de Nadal per llegir entre línies. Quin any 2020, el de la pandèmia que es va endur cruelment milers de persones de la mateixa generació del seu pare. Amb l'economia paralitzada i un nivell de patiment impossible de quantificar, els alts poders han invertit el seu esforç i energia durant mesos en buscar una sortida exòtica i discreta per a qui va dinamitar a consciència la seva pròpia reputació i la de la corona. Un encàrrec aquest d'ajudar a un sospitós de delictes econòmics, per cert, per al qual pocs haurien votat un govern d'esquerres.