07 de setembre de 2020
07.09.2020
Diari de Girona

Els films de una vida

07.09.2020 | 06:00
Els films de una vida

He tornat a a veure El traïdor, de Marco Bellocchio, sobre la màfia siciliana dels anys 80 a partir de la vida de Tommaso Buscetta (recordo perfectament Totò Riïna als diaris) i The Irishman (L'irlandès), darrer film de Martin Scorsese, que narra la història de Frank Sheeran (Robert De Niro), un veterà de la Segona Guerra Mundial, que es converteix en assassí a sou en la seva relació amb figures mafioses destacades en la segona meitat del segle passat. A més del paper de De Niro, destaquen Al Pacino com a Jimmy Hoffa, president del llegendari sindicat de camioners nord-americà –que ja tenia film, Hoffa (1992) de Danni de Vito–, Joe Pesci com a Russell Bufalino, Bobby Cannavale com a Joe Gallo, Ray Romano com a Bill Bufalino i Jack Huston com a Robert F. Kennedy. La pel·lícula vol ser la crònica d'un dels grans misteris sense resoldre dels EUA: la desaparició del llegendari sindicalista Jimmy Hoffa el 30-VII-75 (en el film, a mans de Sheeran). Tots dos films són un gran viatge pels turbulents trencacolls del crim organitzat, els seus mecanismes interns, les seves relacions amb els sindicats més poderosos, les seves rivalitats, la seva connexió amb la política i la seva degradació. Són pel·lícules llargues, plenes d'energia, fredor i violència, davant de les quals, malgrat tot, és difícil desconnectar.
Però no volia pas comentar les seves qualitats fílmiques, sinó el fet de l'impacte que produeix en l'espectador veure reflectits en la pantalla, des d'una altra perspectiva, fets que ha viscut des de la pròpia biografia i posició en el món. Recordo perfectament el cas Buscetta i els assassinats dels jutges Falcone i Borsalino com també el nomenament com a fiscal general de Bob Kennedy, que va ser un perdiguer de la màfia; ara bé, encara que m'ho pogués imaginar, no sabia com tractaven des de l'altra banda Bob ni com des de la banda mafiosa tant hi podia haver ajudes per als d'un color polític com els de l'altre.
La pel·lícula m'ha portat, vulgues no vulgues, a The two Popes (Els dos papes), de Fernando Meirelles –no se la perdin!– i al darrer de Constantin Costa-Gavras, que va merèixer el premi Donostia el setembre de l'any passat, sobre el paper de Yanis Varoufakis ministre de Finances grec de Syriza (coalició d'esquerra radical), que guanyà les eleccions d'una Grècia en fallida econòmica i bancarrota el 2015. Es titula Adults in the room (traduïda aquí, suposo que perquè ningú l'anés a veure, Comportarse como adultos). S'hi denuncia que l'home fort de les finances alemanyes i de l'eurozona, Wolfgang Schäubdle, imposà una troika a Grècia (Comissió, FMI i Banc Europeu), perquè tragués diners dels grecs d'on fos a fi de pagar els creditors amb una diatriba: o sortia de l'euro o pagava el seu terrible deute d'acord amb uns plans d'estabilització, denominats Memoràndums d'Entesa (MoU: Mem. ofb Understanding); per contra, Varoufakis, que no volia sortir de la moneda europea, maldava per reestructurar el deute. Malgrat un referèndum en què la gent es posicionà contra la troika, el Govern volgué facilitar les negociacions posteriors i Varoufakis va haver de dimitir el 6-VII-2015, després de cinc mesos i uns dies al govern. Poc després cauria Tsipras, el primer ministre, fins que a l'agost se signaria el 3r MoU, absolutament contrari als interessos del poble grec. En un moment del film, Varoufakis demana a Wolfgang Schüabdle que es posi al seu lloc i li digui patriòticament si signaria els MoU. El ministre alemany respon que no...
Ho hem viscut, però les imatges ens ressonen a la ment d'una altra manera. Si visionen B, el film d'Ilundáin sobre Bárcenas, segur que els passarà el mateix. I, aleshores, se m'ha acudit que tots tenim la pròpia història filmogràfica lligada a la nostra vida. Devia tenir deu anys quan a les portades del diari que el pare portava a casa es parlava de la independència d'Argèlia; el film de Gillo Pontecorvo, La batalla de Argel (1966, estrenada a Espa­nya el 1978) segur que em van acabar de fer entendre aquells fets. Podria seguir: Il giorno della civeta (El dia de l'òliba), novel·la de 1961 sobre la màfia italiana, portada a la pantalla el 1968 per Damiano Damiani, m'ajudaria a connectar amb tot el contingut d'El padrino. Costa–Gavras, amb Z (1969), m'explicà les circumstàncies de l'assassinat del polític demòcrata grec Grigoris Lambrakis el 1963, cosa que dugué a governar Grècia una Junta militar. I, amb Estat de setge (1972), em va fer reflexionar sobre com respondre a un xantatge d'intercanvi entre un segrestat polític per una colla de guerrillers uruguaians. Amb El caso Mattei (1972), Francesco Rossi em mostrà la xarxa d'interessos polítics i energètics quan el president de l'Ente Nazionale Idrocarburi, mort per un atemptat al seu avió privat deu anys abans. Amb Argo (2012), Ben Affleck em donà detalls dels cèlebres hostatges nord-americans a l'Iran el 1981. I d'aquell mateix any 2012 són dos films que narren la cacera de l'exèrcit americà contra Ossama Ben Laden, mort el maig del 2011, aleshores l'home més buscat del món: La noche más oscura, de Kathryn Bigelow i Código Gerónimo, de John Stockwell i Paulette Victor-Lifton.
El cinema esdevé una lupa, una mena d'amplificador intel·ligent d'allò que hem viscut. També entre nosaltres. Trobem els inicis d'ETA –i entre documentals com La pelota vasca (2003) i minisèries com Una bala para el rey (2009) hi deu haver una vintena de pel·lis sobre ETA– en el film El proceso de Burgos (1979), d'Imanol Uribe; l'assassinat de Carrero Blanco el 20-XII-73, l'ha portat al cinema Gillo Pontecorvo amb Operación Ogro (1980); la infiltració dins ETA de l'agent Mikel Lejarza els anys 1973-75, la tenim a El Lobo (2004) de Miguel Curtois; la fuga d'etar­res el 1976, a La fuga de Segovia (1981), d'Imanol Uribe; el crim de cinc advocats laboristes a Atocha el 24-I-77, a Siete dies de enero (1979), de José Luis Bardem; la involució del cop de Tejero, a 23-F: la película (2011), de Chema de la Peña; l'afer dels Grups Antiterroristes d'Alliberament, que el 1983 van assassinar Lasa i Zabala, a GAL (2006), de Miguel Courtois; el cas de l'agent Francisco Paesa i del director de la Guàrdia civil Luis Roldán, que el 1993 s'endugué 1.500 milions, a El hombre de las mil caras (2016), d'Alberto Rodríguez... Fins a quin punt la memòria d'alguns fets viscuts esdevé fílmica? I si no hi ha imatges, com plasmar esdeveniments crítics? Tindrem imatges de l'atemptat de les Rambles, de l'1-O, del procés català...?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook