La palla a l'ull de l'altre

Hi ha un condicional que m'agrada i un altre que no. El primer fa somiar: si fos milionària, més assossegada, maca, menys neuròtica o prima em menjaria el món així o aixà. El segon és més restrictiu: si jo fos tu, faria, diria, no permetria, pensaria o seria de tal o qual manera. La vida és plena de contrastos. Les persones que usen aquesta segona modalitat del condicional solen ser, també, les de «però» fàcil. Són les que diuen que els agrada el vestit que portes, «però» que et queda una mica estret de cintura o que la paella t'ha quedat molt bé, «però» que amb una mica de sal hauria estat més saborosa. Són com una pedra a la sabata. Pots caminar, «però» d'aquella manera.

Ara abunden els setciències que, «si fossin» el president de país, la presidenta de la comunitat, l'alcalde o el ministre tindrien clar el que cal fer, però no fan el que està dins del seu àmbit de possibilitats. Al supermercat, una dona malparla perquè creu que Pedro Sánchez hauria de mostrar la seva mà dura. Al temps que considera que els presidents i presidentes autonòmics no haurien de fer i desfer al seu antull, es toca el nas que li sobresurt per sobre de la mascareta. Un client opina que això del màxim de sis persones és una bestiesa i dona pistes, entre patates i cebes, del que planteja fer aquest Nadal per saltar-se la norma. Mentrestant, jo penso en la poca gràcia que em fan els que se salten la norma i que estem així, precisament, per ells.

A la feina, qui més qui menys coneix algú que pontifica que el seu superior és un inepte i que «si estigués en la seva pell» prendria decisions radicalment diferents. Els que pensen així solen ajuntar-se per prendre cafè. En l'àmbit del privat, tots tenim un llest llestíssim al nostre voltant que té clar que fa molt que hauríem d'haver deixat la nostra parella o haver canviat de feina. Són els que deixen anar un «t'ho vaig dir» a la mínima de canvi. La majoria dels polítics que escolto, independentment de la seva ideologia, estan sempre jutjant els que són a l'altre bàndol. «Si fos» vostè dimitiria, sentiria vergonya, destituiria la seva mà dreta, deixaria de conviure amb el seu marit misogin o deixaria de beure gintònics de matinada (això últim, per ser honesta, jo també deixaria de fer-ho en públic durant un temps). La realitat és que ens hem acostumat que es construeixin identitats a costa de picar als altres. La fortalesa d'uns depèn de la destrucció dels altres.

Mentrestant, alguns en tenim prou i de sobra amb estar en la nostra pròpia pell i no tenim gaires ganes de donar lliçons o de jutjar ningú. Mirem de sobreviure i de superar aquest estat de cansament, preocupació i inquietud donant un cop de mà. Desitgem veure una mica de llum al final del túnel, gaudir d'un mínim d'estabilitat, confiar en un futur per als nostres fills, pintar-nos els llavis de vermell, sortir a sopar i besar-nos amb qui ens vingui de gust. Sonarà naïf, i pot ser que ho sigui, però per superar això només se m'acut que empenyem des del que podem aportar i no des del que volem destruir.