La Constitució del 78

Amb les revelacions sobre la conducta reprovable -o molt més que reprobable- de l'exrei Joan Carles, s'està introduint un discurs contrari a la Constitució del 78 que pretén invalidar el pacte polític que va fer possible la Transició. És habitual, per exemple, que algun fatxenda de menys de 40 anys proclami tot tibat i sempre amb veu profunda: «Aquesta Constitució ja no serveix, jo no vaig poder votar-la», com si aquesta persona fos el centre de l'univers conegut, o com si als Estats Units quedés algun ciutadà viu que hagués pogut votar la Constitució de 1787 encara vigent (i que ha permès desmuntar totes les mentides de Donald Trump). O com si la Constitució francesa de 1958 fos una Constitució caduca només perquè uns pocs octogenaris encara vius -potser no més de vint mil o trenta mil- l'haguessin votat en el seu dia, en la llunyana època en què Brigitte Bardot i Johnnie Halliday i el general De Gaulle eren personatges coneguts.

Les constitucions no es fan per ser votades i derogades cada quinze anys -tal com va passar a Espanya al llarg del segle XIX-, sinó que només són útils quan tenen una llarga durada i serveixen per igual a moltes generacions, com més, millor. I el gran error de les constitucions és que estiguin pensades per acontentar una sola part de la població i per això excloguin deliberadament l'altra meitat, que farà tot el possible per derogar-la i canviar-la quan arribi al poder. Això és el que passa amb les infames lleis d'Educació d'aquest desgraciat país que encara és el nostre: es van canviant sense cap visió a llarg termini i sense cap consens entre totes les parts implicades, perquè l'únic que importa és imposar una determinada ideologia que es vol fer passar per infalible i immutable. En 40 anys, Espanya ha tingut set lleis educatives diferents que amb prou feines han tingut en compte la realitat de les aules i que pràcticament només aspiraven a imposar una visió ideològica de la realitat. Suposo que és a aquesta classe de disbarat a què aspiren els molts indignats que clamen per cancel·lar la Constitució perquè ells, en el seu dia -ai! - no van poder votar-la.

S'imagina algú com hauria estat la Transició si hagués succeït d'acord amb el guió retrospectiu que ara vol imposar Pablo Iglesias? Tot i que ara ja s'hagi oblidat, els anys 70 van ser els «anys de plom» a Europa i Espanya. En aquells anys estaven en actiu, i de quina manera, ETA, el GRAPO, el FRAP (a Espanya), i a Europa, l'IRA a Gran Bretanya, la Fracció de l'Exèrcit Roig a Alemanya i les Brigades Roges a Itàlia (les que van segrestar i van matar Aldo Moro), a més dels terroristes palestins de Setembre Negre i l'OAP. Això per l'extrema esquerra. I per l'altre costat, el de l'extrema dreta, estaven en actiu els pistolers de la Triple A argentina i del Batalló Basc Espanyol, a part dels neofeixistes italians d'Ordre Nou i els antics botxins de l'OAS algeriana. I a sobre, disputant-se el control ideològic, actuaven els serveis secrets: la CIA i el KGB, i el Mossad (omnipresent com un virus), i també els serveis secrets marroquins i algerians ?que actuaven, i molt?, i altres organismes que ara sonen a novel·la barata d'espionatge. Però en aquells anys tots aquests grupuscles eren reals, i hi militaven des de fanàtics ideològics que no dubtaven a eliminar qualsevol que s'interposés en el seu camí fins a autèntics psicòpates que simplement gaudien matant.

Ara ens hem oblidat de tot allò, però enmig dels «anys de plom» dels 70, la Transició hauria desembocat en una carnisseria si no hi hagués hagut un pacte d'oblit deliberat de la Guerra Civil i una política de reconciliació nacional que acceptés l'adversari ideològic com a interlocutor vàlid en una democràcia. Ara, quan vivim protegits pels èxits de fa 40 anys, és molt fàcil malparlar i burlar-se del que va passar en aquells anys. Però si s'haguessin aplicat les receptes revengistes dels Echeniques i dels Monederos i dels Pablo Iglesias, els que llavors teníem vint anys hauríem servit de carn de canó per a un conflicte civil que hagués convertit Espanya en una altra Irlanda del Nord o el Líban o Palestina. I aquesta -i no una altra- hauria estat la cruel utopia, plena de morts a les cantonades, que defensen els que no van estar allà ni van saber com era la vida en aquells anys. I el més increïble de tot -el pitjor de tot, el més dolorós de tot- és que encara hi hagi il·lusos que es creguin totes aquestes mentides.