Sense notícies de la Xina

Règims per gestionar crisis

La crisi de la covid-19 s'ha convertit en el front més recent del creixent xoc d'ideologies que en els últims anys ha passat a ser una característica central de la geopolítica. En representació de l'autoritarisme està la Xina, que ha promocionat l'èxit de la seva agressiva estratègia de confinament, que mai hem conegut del tot, per limitar la difusió del coronavirus. En representació de la democràcia hi ha una àmplia gamma de països, alguns amb respostes molt pitjors que les d'altres. Llavors, quin sistema polític és més adequat per gestionar una crisi?

La noció que els règims autoritaris corren amb avantatge pot resultar seductora: mentre en democràcies com EUA la gent pot mal interpretar la seva llibertat i resistir-se a mesures de protecció com l'ús de mascaretes, els règims autoritaris poden imposar i fer complir fàcilment normes en favor del bé públic. A més, hi ha qui defensa que la Xina es beneficia de la tradició de Confuci, amb el seu èmfasi en la conformitat i la deferència cap a l'autoritat, a diferència de les democràcies occidentals que emfatitzen l'autonomia individual i el consentiment a l'autoritat.

El Govern xinès ha intentat reforçar aquestes narratives, arribant fins i tot a burlar-se de la lenta resposta als EUA (i és cert que un sobtat confinament estricte com el que va contenir el brot de la covid-19 a Wuhan -el primer epicentre de la pandèmia- seria repugnant per als nord-americans), però a l'hora d'avaluar la capacitat dels sistemes polítics per respondre a les crisis, aquesta comparació és incorrecta.

Bones pràctiques

En primer lloc, les democràcies que s'adhereixen a les normes confucionistes -com Hong Kong, Singapur, Corea del Sud i Taiwan- han gestionat la crisi de la covid-19 com a mínim amb la mateixa eficàcia que la Xina. També ho van fer moltes democràcies sense una tradició confucianista, com Austràlia, Àustria, Grècia, Nova Zelanda i Portugal. De fet, entre els països més valorats en la gestió durant la crisi, els que van rebre les millors qualificacions aclaparadorament són democràcies.

Aquestes democràcies al cim del rànquing tenen en comú que els seus líders van reconèixer la magnitud del desafiament, ho van comunicar de manera creïble als seus ciutadans i van actuar oportunament. Els països amb pitjor acompliment, per contra, o estaven amb la guàrdia baixa (Itàlia i Espanya) o tenien líders que van demorar les mesures e prendre (el Brasil, el Regne Unit i EUA).En certa mesura, fins i tot aquest últim fracàs no desentona amb la història: en el període previ a les dues guerres mundials, les democràcies sovint van reconèixer l'amenaça de la guerra amb lentitud. No obstant això, quan ho van fer sempre van triomfar, gràcies a una combinació d'acció decidida i la confiança del públic en el Govern.

Egos ofuscats

És cert, alguns governs democràtics han perdut en gran mesura la confiança de la ciutadania i semblen atrapats en la inacció. Tant el president nord-americà, Donald Trump, com el brasiler, Jair Bolsonaro, van desestimar la gravetat de virus i van contradir els consells dels experts, satisfent la seva pròpia necessitat narcisista de mostrar-se com tipus durs. El primer ministre britànic, Boris Johnson, també va mostrar tendències similars, però difícilment això pot ser considerat com un problema de la democràcia. Al cap i a la fi, durant la crisi de la covid-19 hi va haver molts exemples de lideratge intel·ligent entre els caps dels Governs democràtics.

Parlar clar

A Nova Zelanda, la primera ministra, Jacinda Ardern, de 40 anys, va parlar francament sobre l'amenaça que presenta el virus, va apel·lar al sentit de responsabilitat de la gent i va implementar mesures amb fonament científic. A Alemanya, l'estil de comunicació calmat, transparent i creïble de la cancellera, Angela Merkel, va ajudar a aconseguir una resposta que va mantenir baixa la taxa de mortalitat en la primera onada. L'acció oportuna i decidida de Mette Frederiksen a Dinamarca, Tsai Ing-wen a Taiwan, Erna Solberg a Noruega, Katrín Jakobsdóttir a Islàndia i Sanna Marin a Finlàndia va produir resultats igualment impressionants, sense allunyar-se dels principis democràtics.

Aquests líders comptaven amb la confiança dels seus ciutadans (es pot argumentar que triar a una dona com a líder -i, en alguns casos, a una molt jove- reflecteix la maduresa política d'un país), i les seves respostes la van incrementar.

El problema no és que la Xina no hagi après la lliçó, el problema és que no pot fer-ho. I aquest és el punt. En una democràcia, una crisi és una prova política: el líder ha de mantenir o enfortir la confiança del públic, o s'arrisca que no el votin a les eleccions següents, però en una autocràcia, una crisi és una amenaça a la legitimitat del règim, de fet, a la seva supervivència.