Diuen per aquí que s'ha acabat l'era Trump. Tot i que queda el perillós pòsit de la seva ideologia, digerida i regurgitada pels quatre subestómacs de bòvids hormonats com els que setmanes enrere van assaltar el Capitoli. Tant de bo el seu missatge d'odi, supremacisme, agressivitat, masclisme, racisme, menyspreu als drets civils i falta de compassió, corregit i empitjorat pels seus fanàtics, fos tan fàcil d'esborrar com el mateix expresident. Fa uns dies, uns quants admiradors de la saga Sol a casa van reclamar a les xarxes socials que el magnat sigui eliminat d'una seqüència de la segona pel·lícula i el mateix protagonista, Macaulay Culkin, s'ha sumat a la rauxa de photoshop justicier. Han esperat els uns i l'altre els quatre anys de mandat per ajustar-li els comptes al personatge del malvat, arriben més tard que el Setè de Cavalleria. Explicava el director del film que per permetre el rodatge d'una escena a l'hotel Plaza de la seva propietat, Donald Trump va exigir sortir en un cameo. De manera que el nen Kevin vaga pels passadissos i es topa amb el magnat per preguntar-li el camí al vestíbul. Les històries petites són fàcils de reescriure. Hauria estat relativament senzill buscar un altre hotel com a escenari, però es va preferir acatar les exigències d'un home acostumat a aconseguir els seus propòsits, aparèixer en la pel·lícula infantil o dirigir el país, tant se val. Ha entrat en la Història, encara que no en la de cinema gràcies a Sol a casa 2. Cal recordar que en aquell temps, Trump era un personatge cèlebre, una mica ridícul i esperpèntic, però no despertava la barreja de por i odi que avui fa. Jo mateixa tinc una foto partint-me de riure a les escalinates de marbre i passamans daurats de la Trump Tower, un despropòsit decoratiu d'ors i vidre amb el segell d'Ivanka. Així que Kevin va pel Plaza i es troba a... difícil saber quin personatge compliria les expectatives dels actuals seguidors de Sol a casa.
Se n'ha anat Trump fent un cop de porta i ens ha deixat amb el compte. De Trump enyorarem el tenir la seva boja doctrina localitzada, acotada i identificada. La seva herència s'anomena trumpisme, i el trumpisme hispà cunyadisme, un sistema de (escàs) pensament amb el qual podíem bregar quan es circumscrivia a l'àmbit privat. Ara ha fet fortuna i s'ha disseminat, com diuen els seus simpatitzants, sense complexos, transformant-se de pas en el comodí perfecte per explicar des de la minusvaloració qualsevol problema social complicat. Un mal educat és trumpisme, un desesperat és trumpisme, el seguidor de l'equip contrari és trumpisme, un frustrat és trumpista i qui fa una pregunta difícil alimenta el trumpisme; hi ha tant cansament i tant trumpisme que es fa difícil discrepar sense semblar més fan de l'exmandatari que de Macaulay Culkin. El trumpisme ?alimenta els diagnòstics de parets dels seus contraris per sobreviure. Segons sembla no ha servit d'exemple tenir aquest home un quadrienni als comandaments de la principal potència mundial. Una legislatura al govern i gairebé no el treuen, no ens creiem que tot és tan fàcil com eliminar-lo de Sol a casa. Exclamar trumpisme no serveix per erradicar-lo. Val la pena acotar-lo i extirpar-lo amb microcirurgia mentre es pugui. Donald va tenir la seva pel·lícula però potser vulgui una saga.
