La filla de la Laura

Laura Borràs ha dit que no pensa declarar la independència fins que estiguem en condicions de defensar-la i Jordi Cuixart vol que animem els nostres fills a anar a la presó. Les dues grans preguntes de la política catalana en aquests moments són si Laura Borràs està disposada que la seva filla vagi a la presó i si Jordi Cuixart en vol realment sortir. Laura Borràs com a expressió d'un país em sembla una calamitat. Però arrossega la turba i, a més a més, he de dir que no em desagrada del tot, vull dir com a dona. Li sobra un 30% però té un somriure encantador, li agraden els restaurants que a mi m'agraden, i el punt de frivolitat que molts li retreuen jo el trobo un record de quan la vida era més fàcil. I escolta, les coses no són mai blanc o negre, hem fet autèntics papers d'estrassa, i com un diu un madrileny amic meu, «con dos gintónics, ¿quién no va a los toros?». Em diuen que el Dalmases l'acompanya i prou. Millor.

No crec que vulguis anar a la presó, Laura. Al capdavall, i encara que no tingueu res, no hi ha cap pres de confiança que pogués fer-te la companyia que et fa el Dalmases. Després del que va fer-li al seu amic Víctor Tarradellas jo no me'n refiaria gaire, però és veritat que tots necessitem un eunuc per omplir les lentes buides hores de cada jornada. Tampoc crec que vulguis que a la teva filla la tanquin, ni que ella en tingui cap ganes. La vaig veure fa uns mesos, just abans de l'estiu, sopant a Doctor Fleming amb unes amigues. Ella encenia la nit i liderava la conversa. Ella les va convidar. Ella va recollir-li el tovalló a la meva filla i va dir-li unes paraules molt simpàtiques. Era ella i podries haver estat tu. Qui vol anar a la presó? Jo no vaig preguntar-l'hi. Potser l'hi hauria de preguntar Jordi Cuixart, però em puc imaginar la resposta.

Per tant, què vol dir estar en condicions de declarar la independència per poder-la defensar sense retrocedir? Quines són aquestes condicions? Quina estratègia has pensat? Jo crec que seria just que tot això ho expliquessis amb detall. La presó, la teva i la familiar. Les condicions. El camí que vols seguir. Seria just que si ens demanes el vot sigui a canvi de saber exactament què penses fer, i com, i quina part de la teva vida penses arriscar. Si no tens una resposta creïble i clara, vols dir que no seria millor que anéssim a sopar? Ara no és l'estiu, però a Barcelona hi ha restaurants memorables. Si sopar no es pot, no et preocupis que jo t'ho puc arreglar. Respecto els que tenen una idea i la defensen, encara que no sigui la meva idea. Encara avui, la major part dels meus més estimats amics són independentistes i et votaran. Crec que no es mereixen que juguis amb els seus sentiments. Crec que si has de ser una Torra 2, embolicant la troca només pel gust d'embolicar-la, folkloritzant la independència, rebaixant-la a una depriment coreografia purament gestual, de joc de pancartetes a la terrassa, valdria més que renunciessis, perquè a banda de la teva vida i la de la teva família, hi ha la d'aquests meus amics que et dic, i tants d'altres com ells, que et votaran perquè realment creuen que «ho tenim a tocar», i que tal com els has promès, seràs tu qui ho durà a terme. I esclar, des de fa 3 anys han perdut tant i duen tanta frustració acumulada, que em sabria greu que encara més amargor vingués a trobar-los, sobretot pensant en la quantitat de bons cuiners que tenim a la ciutat.

Pel que fa a Jordi Cuixart, jo crec que aquest home ha trobat el seu lloc a la presó. S'ha casat a la presó i hi ha estat pare. Està tan content que quan té uns dies per sortir-ne va per les ràdios fent-ne propaganda i recomanant-nos que hi duguem els nostres fills. «La pau arribarà», Golda Meir va dir-ho, «quan els àrabs estimin més els seus fills del que ens odien a nosaltres». Jo no sé si Jordi Cuixart estima els seus fills, però estima menys la filla de la Laura del que a mi m'odia. Només així s'entén que a la noia vulgui tancar-la i que a mi em vulgui condemnar a viure en l'endarreriment, en l'esvoranc, en el deliri dels que s'inventen tragèdies col·lectives per mirar de resoldre desequilibris personals. Dir que «Espanya té els tancs» és no saber què és Espanya. Ni els tancs. És marc mental de presidi. Creure que la independència de Catalunya no s'ha produït perquè «Espanya té els tancs» és el mateix que Cuixart i companyia creguin que són a la presó per «l'acció repressiva d'Espanya» i no perquè ells voluntàriament -i captiva- hi ingressaren, en lloc de defensar com homes lliures la independència que tot just havien declarat. No hi ha repressió, ni manca de democràcia, ni manca de llibertat. Hi ha una Catalunya que vol dur els seus fills als restaurants, que és la meva, i una Catalunya que vol dur els seus fills a la presó, que és la del senyor Cuixart: i no perquè hi hagi cap motiu, ni faci cap falta, sinó perquè no ha estat capaç de tenir cap idea millor. Hi ha una Catalunya que del gran èxit mundial de pau, llibertat i prosperitat que han estat aquests darrers 45 anys, no ha sabut què fer-ne, i no ha sabut tenir el que volia, i va coixa.

Laura, si mires bé la teva vida, veuràs que no pots queixar-te. Sempre has viscut més a prop dels meus boníssims restaurants que de les teves imaginàries trinxeres. I amb Cuixart el que farem, interpretant els sentiments i els anhels d'a?quest home, és posar-li a la cel·la les comoditats dels millors hotels de la Terra.