Empès pel feminisme i el reconeixement de l'ONU, cada 8 de març des de 1911, primer a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa i progressivament a tot el món, excepte els països musulmans, celebrem el Dia de la Dona, centrat bàsicament a assolir l'alliberament de la dona de la subordinació patriarcal i reivindicar la igualtat econòmica. A igual responsabilitat en el treball, igual salari.
És innegable que la revolució feminista ha estat i és positiva per a les dones i per a la humanitat.
Estic d'acord amb l'acreditada antropòloga i etnòloga estatunidenca Margaret Mead (1901-1978) en la resposta que va donar quan li preguntaren quins eren els moments decisius del desenvolupament humà:
«a) L'evolució (salt vida - esperit); b) el període glacial; c) l'edat de la industrialització; d) els moviments feministes».
Faig meves les paraules de B. Boutros-Ghali, diplomàtic egipci, secretari general de les Nacions Unides, entre els anys 1992-1996: «Avui més que mai, la causa de la dona és la causa de tota la humanitat».
Evidentment que totes i tots hem de remar contra la subordinació de la dona en una societat encara molt patriarcal i qüestionar-nos els papers que li han estat atribuïts secularment, cercant en tots els àmbits socials i econòmics la igualtat de drets per a ambdós gèneres.
Tanmateix, hi ha esculls que ambdós gèneres han d'afrontar amb intel·ligència. En citaré alguns. El més costerut és la mentalitat masclista, arrelada, des d'anys i panys, en una societat patriarcal, farcida de prejudicis que menysvaloren la dona.
«Trista època la nostra! -diu el savi científic Einstein-. És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici». Sabent que s'ha picar molta pedra, cal picar-la dona i home, sabent també que el mateix Einstein ha dit: «Som arquitectes del nostre propi destí». Doncs som-hi i destruïm conjuntament els prejudicis dels nostres cervells!
Altres esculls que, al meu entendre, dificulten el treball per a un destí conjunt són les reivindicacions radicals del feminisme, amb llenguatges antimasculins i a voltes antifemenins. També les propostes antifamiliars, així com centrar la promoció femenina exclusivament en la promoció laboral i salarial.
Aquests esculls del feminisme s'han de superar amb una visió integral de la dona, lligada a la pròpia antropologia física o biològica.
Em permeto citar la reflexió que ens ofereix Camile Paglia, una coneguda feminista nord-americana que considero molt oportuna per a la diada que commemorem.
«Moltes feministes de la meva generació es van oposar en fervor a la tendència que les dones tornessin a dedicar-se exclusivament al paper de mare, però jo no estic d'acord amb aquestes feministes. Des del final de 1960, hi ha una depreciació de qui vol ser mare i dona...
... Les feministes es van equivocar en exaltar la dona professional com a més important que la dona mare i esposa. Una generació sencera de professionals americanes han endarrerit la maternitat i, quan finalment han decidit quedar-se embarassades, no han pogut trobar company o han tingut problemes de fertilitat (....)
El feminisme no és honest sobre la realitat biològica que les dones han d'afrontar si volen unir maternitat amb ambicions professionals. En aquest cas la natura entra en conflicte amb l'idealisme modern de la igualtat sexual...
...I conclou: La infelicitat que moltes dones senten avui prové en part de la incertesa sobre qui són i sobre el que volen en aquesta societat materialista, abocada a l'estatus que espera que la dona es comporti com l'home i encara sigui capaç d'estimar com a dona» (entrevista concedida al Brasil i recollida en el numero 211 de quaderns de Cristianisme i Justícia).
Entre tots hem de lluitar per una societat que faci possible compaginar professió i ser mare!
Tot moviment de canvi, si vol ser efectiu, ha d'assumir la pròpia realitat social per transformar-la, procurant que el remei no sigui pitjor que la malaltia, però també precisa un somni, com el de Martin Luter King, que volia tots els éssers humans iguals, tinguessin el color que tinguessin.
El meu somni s'emmiralla en un escrit de la religió Bahá'í, citat per la periodista basca Nekane Lauzirika en el seu llibre Mirant el futur amb ulls de dona: «El món de la humanitat posseeix dues ales; una és la dona i l'altra, l'home. Fins que les dues ales no estiguin igualment desenvolupades no podrà volar. Si una de les ales roman dèbil, el vol serà impossible».
Dues ales, la femenina i la masculina, que bateguin al mateix ritme i com vasos comunicants anivellin harmònicament tendresa i intel·lecte, conceptes abstractes com justícia/llibertat i la cura concreta de les persones.
