18 de març de 2021
18.03.2021
Diari de Girona

Lletres al sol

17.03.2021 | 23:31
Lletres al sol

Amb motiu del cinquè aniversari de la mort de Dolors Condom, catedràtica de llatí de gran reconeixement, s'ha celebrat una sessió de record organitzada per Amics de la Unesco de Girona. S'han llegit diversos textos i estudis literaris, escrits per ella al llarg del temps. Un d'ells era referit a una inscripció esgrafiada a un edifici molt cèntric, una inscripció poc coneguda: figura com a coronament de l'edifici de la Caixa (abans, «de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis»), al carrer Santa Clara amb carrer Nou. Quan el 1922 l'arquitecte Rafael Masó va reformar aquell edifici va escollir uns versos del poeta llatí Quint Horaci Flac ( segle I aC) per situar-los a tocar la cornisa de la casa. Des del carrer són de difícil visió i, a més, són en llatí. Dolors Condom, en el seu dia, va fer-ne una glosa fecunda i una divulgació entusiasta, a partir de la seva il·lustre categoria acadèmica. La traducció diu així: «El qui amb la ruda arada remou la terra feixuga, els soldats i els mariners que travessen tot el mar, diuen que suporten la lassitud de llur treball per tal que en llur vellesa es puguin retirar a un repós segur, després d'haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga arrossega tot el que pot, coneixedora i previsora del futur.»

Caldria aprofitar l'avinentesa d'una circumstància que s'apropa: el centenari d'aquella il·lustrada inscripció, que s'escaurà l'any vinent 2022. Seria molt d'honorar que l'entitat que va promoure aquella obra pensés l'elaboració i col·locació d'una estela artística, a peu pla, amb la deguda traducció d'aquell text al català; seria detall d'alta sensibilitat cultural, que sempre cal treballar.

Dit això, i seguint el bon exemple que se'ns va oferir, és veritat que hi ha una literatura –diem-ne pública– que s'ha de fer airejar; podríem treure al sol moltes lletres presents a la via pública, amagades/oblidades. Caldrà a vegades fer-ne una traducció experta, com seria el cas d'una làpida en llatí, a la font de la Marededéu de la Pera, que explica els treballs que ha tingut aquella aigua per rajar a la font; el Dr. Jaume Marquès Casanovas ja n'havia fet una traducció, molt necessària i oportuna.

Caldria també considerar aquelles lletres ja desaparegudes del paisatge cultural; penso ara en una inscripció que l'arquitecte Rafael Masó havia posat a una casa del carrer de Barcelona que deia: «L'home fa la casa. La casa fa l'home». Tot un punt de meditació, any 1928, llavores de les glòries del Modernisme.

Indagant espais urbans trobaríem lletres, inscripcions, simples frases eloqüents, de gran diversitat, que –continuant els desitjos i els avisos– es mereixerien una publicació acurada, d'aquell estil d'excel·lència, tan propi d'aquestes realitzacions editorials.

Tornem a la necessitat de les traduccions, n'hi ha una de molt cridanera; hauríem d'arribar al barri del Pont Major: una inscripció en pedra parla d'una esgarrifosa altura de tres metres d'aigua, un aiguat que va ocasionar el Ter; a Girona els nivells dels rius remouen molta història, que mai no s'hauria d'oblidar.

Les lletres gironines esculpides als nostres murs han d'acabar la penombra del seu desconeixement. Les lletres han de sortir al sol, deixondides, no es pot admetre que tinguin el seu particular armari. S'han de valorar senyals que són històrics, aparadors de cultura, clàssica i popular, són testimonis sòlids, i han de ser exercici de ciutadania. Se'ls ha de retornar al seu pàlpit original, que tenen un paper educador. Diguem-ho en termes d'actualitat: aquestes lletres s'han de fer presencials.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit