La nova subnormalitat

Tinc debilitat per la paraula «subnormal». És una de les meves preferides, juntament amb «fornici» i «caca». M'encanta utilitzar-la sempre que puc. Té una fonètica tan vigorosa, una musicalitat tan contundent, una significació tan al límit de la incorrecció que, tot plegat, la fan summament atractiva. A més, és d'aquelles paraules que quan la pronuncies, agrada d'omplir la boca per deixar anar tot aquell enuig que sol portar implícita i que, per la raó que sigui, t'ha esgotat la paciència. Em refereixo, és clar, a la primera accepció del mot segons l'Institut d'Estudis Catalans, aquella que fa referència a tot allò que està «per sota del normal». Em desmarco de l'altre significat, aquell emprat per definir persones «que presenten una discapacitat intel·lectual», i justament per això, perquè dona peu a connotacions immorals i irrespectuoses, fa temps que reivindico la seva migració a un altre mot. De fet, aquest punt dificulta el seu ús perquè quan vols fer-ho, sempre has de córrer a matisar-lo, a contextualitzar-lo, no fos cas que amb la generalitzada falta de comprensió que corre, s'interpretés precisament com no voldries. És com el vídeo d'en Laporta que s'ha fet viral aquests darrers dies, el de «Quan tinguis divuit anys, truca'm!»; és d'agrair que els seus acèrrims defensors sortissin a les xarxes socials a explicar-nos a la resta d'ingenus, a toc de corneta, que havíem de contextualitzar la frase abans de demonitzar-la. Que a aquests mateixos divulgadors 2.0 els costi tant interpretar, amb la mateixa normalitat, altres aspectes més senzills i mundans, són figues d'un altre paner.

És cert que l'ús de la paraula «subnormal» fa necessari, abans, aclarir què entenem per «normal», un jardí -aquest- al qual sembla fàcil entrar, però que, com el dels límits de l'humor o de la llibertat d'expressió, es preveu complicat de sortir. I més amb tot això de la nova normalitat. Per aquest motiu, perquè està a l'ordre del dia, paga la pena aclarir-lo i depurar-lo d'accepcions incòmodes i ofensives que torpedinen la seva correcta i necessària aplicació. Fixem-nos en la gestió de la pandèmia: algú dubta avui que l'OMS ha actuat als antípodes de la normalitat? El mateix ha passat amb molts governants, que han aplicat unes mesures tan surrealistes com ineficaces que han acabat associades a diferents graus de subnormalitat; l'última decisió de suspendre temporalment la vacuna d'AstraZeneca, després d'assegurar que era segura i fer-la injectar a la població, tot plegat sense donar cap explicació clara i convincent que sufoqués la preocupació generada, ha resultat ser molt subnormal. Malgrat tot, dir-li a algú que ha actuat així, amb l'ambigüitat que encara arrossega el terme i, insisteixo, amb l'estat de crispació i de falta de comprensió que ens envolta, és molt agosarat. I a tot això, el reggaeton sense prohibir-se. Mals temps per a la normalitat. Sigui quina sigui.