L’amenaçador embat de pacotilla

En altre temps s’oferien com a senyal de cortesia cent dies al nou govern per part de la premsa i dels partits de l’oposició, acabat el termini del qual, apareixien les crítiques. Que vivim en temps de susceptibilitats, d’agitació política i psicològica ho demostra que el dimarts de la setmana passada, després que s’anunciés el pacte entre ERC i JxCat van aparèixer diatribes virulentes assegurant que això era un desastre absolut i creant mala maror afirmant que JxCat n’havia sortit guanyador quedant-se la part més apetitosa del pastís. Informaven que el govern no tenia cap recorregut i no calia tanta demora per coalitzar-se, com ells sabien que ho farien.

Queda, doncs, evidenciat que el govern tindrà una oposició ferma, formada pels polítics de l’oposició, per periodistes i professionals de les xarxes, ressentits des que una part considerable de catalans anaren a votar en el referèndum i que grans multituds es manifestaren reivindicant l’autodeterminació, a hores d’ara, desesperats, veuen que els independentistes són incorregibles perquè en les eleccions continuen guanyant.

Uns no poden entendre que hi ha qui es vulgui separar d’Espanya i els altres no entenen com gent que viu a Catalunya vulgui continuar inserida a l’Estat espanyol. Ja fa uns anys que entre aquests dos col·lectius s’ha trencat la comunicació, els mots han esdevingut eixorcs, no diuen res significatiu, fins a l’extrem que s’han refugiat en els seus i tots escriuen el mateix, viuen arraconats entre els que pensen com ells. Els insults i les desqualificacions han deixat pas a la més absoluta incomunicació. O estàs amb mi o estàs contra meu i ja no valen mitges tintes.

Tot plegat ha estat un període d’embolics entre ERC i JxCat, no ben resolts perquè l’ombra de Carles Puigdemont es projecta en les trobades. La confusió i malentesos entre els dos partits secessionistes alentia la formació a l’hora de constituir govern. Alguns entesos, moguts per la raó o pel desig, auguren un govern efímer perquè s’han menyspreat massa i les ferides sagnen. Podem pensar també que han fet una catarsi col·lectiva i la bona intenció prevaldrà per damunt la desavinença i si no s’embardissen en temes polítics el govern de Madrid tampoc interferirà, perquè a Pedro Sánchez, que està molt sol, li interessa el suport d’ERC.

Per damunt de les negociacions entre ambdós partits, que generaven més reunions que també es multiplicaven, un bon dia tots els de JxCat astorats i exhausts, s’assabenten d’una negociació suprema superior i presidencialista entre Jordi Sànchez i Pere Aragonès i que ja no calen més trobades perquè han fumat la pipa de la pau i han decidit ser govern bipartit. Alguns han quedat tocats i no entenen per què han perdut tant de temps, si només calia un esmorzar entre els dos més grossos dirigents; els dos negociadors Elsa Artadi i Josep Rius han reaccionat no entrant com a consellers. L’edifici governamental s’ha trencat abans d’edificar-se. Tanmateix Aragonès ha fet màgia i s’ha desfet de C. Puigdemont i ha esquerdat JxCat. També s’ha de dir que JxCat és un partit bicèfal, de dues ànimes, la institucional, arrapada al poder, als càrrecs ben remunerats i la independentista dels militants sense pecúnia, que viuen sense prebendes, de les dues ha guanyat la primera. Ara començarà un xoc al carrer i a la xarxa entre JxCat i ERC pel control del sobiranisme.

No soc gens original assegurant que s’ha produït una gran fatiga psicològica referent a la política entre votants independentistes, que no entenen res del que han fet i fan els professionals dels partits, també part de la militància se sent decebuda atès que el seu partit no satisfà les seves il·lusions. La gent va apressada, volen solucions ràpides i satisfactòries i la política va lenta perquè els dirigents tampoc saben massa bé el que volen i menys com aconseguir-ho.

He escrit més d’un cop que ERC considerava que Catalunya tenia un deute històric amb el seu partit, ara s’ha materialitzat i han aconseguit la Presidència de la Generalitat. S’ha disparat una campanya de promoció política sobre la personalitat equilibrada, negociadora i hàbil d’en Pere Aragonès, se’l presenta com l’home de seny pragmàtic, ben relacionat amb polítics de Madrid, és el bon gestor que aconsegueix pactes impossibles.

La declaració més sonora per part dels dos partits, ERC i JxCat ha estat que no renuncien a la independència. Una cosa és sentir-se independentista sentimental i ideològicament i l’altre és practicar-ho políticament, que significa la convocatòria d’un Referèndum d’autodeterminació com farà probablement Escòcia, però el mateix Junqueras ho ha aigualit adverant que s’ha d’estar més pendent del futur que no del present i el futur pot presentar-se d’avui a vint anys vista. Així doncs s’escenificaran actes de reafirmació nacionalista i escoltarem una retòrica simbòlica i de gestualitats perquè a la més petita desobediència la justícia actuarà. Com que hi ha precedents d’independentistes apressats, això contribuirà a viure en una política de ciència-ficció sense concrecions factuals arriscades.

La paraula de moda dels actuals dirigents és «embat», que significa atac, envestida, empenta, escomesa, embranzida contra l’Estat espanyol. Han insistit amb vehemència de cara a la galeria que el nou govern no ajorna l’embat sinó que seguiran insistint per tranquil·litzar els adeptes, no obstant deixaran la iniciativa al consell executiu, no a la massa incontrolable, i els consellers faran pomposes declaracions sobre la llibertat dels pobles a decidir el seu futur.

L’altra paraula és república que l’associen a la Generalitat, una Generalitat republicana, igual que s’hi podria afegir República Verda, Feminista, Ecològica i Guapa.