Pell morta: de Rahola a Donaire

No són pocs els que creuen que el periodisme és un producte. I que, com a producte, poden oferir-lo al mercat polític. Si troben comprador, ja diran el que volen que diguin, atacaran els seus enemics, escriuran un himne de les seves idees. Però el periodisme no és això. Encara que es faci servir per a finalitats fins i tot més vils i sinistres.

El periodisme porta una mena de pell de serp, que va llevant el que sobra, sol. Aquesta pell queda com a escombraries. D’aquesta manera es neteja. I el que sobra en periodisme, el que es convertirà en la pell de ningú, és aquest periodisme venut com a producte.

Què passa quan el periodisme té una finalitat més enllà d’intentar dir la veritat o de qüestionar el que es creu com a tal? Que tard o d’hora és pell morta. Els que estaven al poder ja no hi són. I ningú vol carregar amb el difunt. És com posar-se en el paper del contista de Les mil i una nits que, cada dia en caure el sol, ha d’inventar-se una història per sobreviure. Inventar sempre és un sobreesforç. I s’esgota. I acaba.

Ho sap de sobres qui ha llegit una mica d’història. La mínima. El bàsic. Cada poder ha tingut, i té, els seus periodistes i opinadors aliats, mantinguts, endollats. La seva caducitat és la mateixa que la del règim que els impulsa.

Això mateix ha passat amb Pilar Rahola i, com l’efecte dòmino, succeirà amb la resta. Des de José Antich fins a l’últim funcionari d’Institut Nova Història. Arribant a personatges titllats de simples frikis com el mosso independentista Albert Donaire. Tots aquests que, fins i tot fora del periodisme, es van omplir la boca amb proclames independentistes passades de moda. La pell està per mutar i ells són el passat.

El discurs de Pilar Rahola va caducar en el mateix moment en què va assumir Pere Aragonès. Els gairebé avui confirmats indults ho van acabar de rematar. No va ser com ella diu, ordre dels de dalt, per la falta de llibertat d’expressió, que se la va treure d’un important mitjà.

La seva caiguda, que tot just comença, és per creure que el periodisme pot ser alguna cosa així com un producte. Qüestionava veritats a mitges. Si criticava l’«estat espanyol» sempre ho feia com aquell gos que va a buscar la pilota de l’amo Puigdemont. I la torna plena de saliva.

No dic amb això que la veritat sempre triomfa. No soc tan optimista. Altres ballaran la polka. Si s’espavilen, de Rahola a Donaire, la ballaran ells mateixos. De moment el seu producte comença a quedar-se sense ús. Com la pell morta.