L’assaig neoliberal de Colòmbia

Què passa al teu país?, li pregunto a un amic de Bogotà, ara a Espanya explorant les possibilitats d’una vida professional aquí. M’agraden aquest tipus de converses perquè procedeixen de gent que experimenta la realitat. No es tracta d’informes de politòlegs, sinó de la mirada d’algú informat que mira les coses des de l’òptica d’un ciutadà. Aquest home, que es llança a una aventura amb tota la seva família, em suggereix que el problema real és la manca d’horitzó. Això és el propi d’una societat injusta. Un professor d’universitat que ja no pot garantir una educació per als seus fills. Així de senzill. Si els envia als sistemes públics, estan ja prou deteriorats per témer el fracàs escolar; si els envia als sistemes privats, són tan cars que llavors no podrà pagar el lloguer de l’habitatge. A Bogotà, la classe mitjana ja no pot reproduir-se. O ets part de la classe mitjana alta o has de lliurar els teus fills a alguna de les mil formes de malviure que guarda la panxa de la monstruosa megalòpolis.

Els sona d’alguna cosa el problema? És el model que s’imposa lentament des d’Alaska a Terra de Foc, el que s’intenta transferir a Espanya. Que encara siguem un país envejable per als hispanoamericans no ens ha de fer perdre la perspectiva. Si l’agenda neoliberal se’ns imposa, aviat ens assemblarem com dues gotes d’aigua a les societats llatinoamericanes. Per això és tan important saber el que està passant a Colòmbia i examinar si és un conflicte llunyà o proper. Per decidir, hauríem de mirar el mitjà termini de l’agenda mundial i no encegar-nos amb el fum que es llança sobre aquest present confús.

D’aquesta conversa concloc que, quan aquesta agenda estigui prou avançada, no hauríem de tenir gaires expectatives que la democràcia segueixi existint. Quan li pregunto no ja per la condició estructural de la protesta, sinó per l’ocasió de la mateixa, em fa un diagnòstic molt clar. Colòmbia malviu en l’anomenada economia informal. I la capacitat recaptatòria per rendiments personals de treball és mínima i es carrega sobre aproximadament aquest 30% de la població que treballa en l’economia legal. Amb la crisi, el país ronda el fantasma de la suspensió de pagaments. Això és letal per a les inversions estrangeres, per descomptat, i per al prestigi de l’Estat.

L’única manera de fer front a aquest perill és senzillament apujar impostos indirectes al consum. Per als que malviuen en l’economia informal, això és la mort. Que et pugin en plena crisi el preu de l’autobús, del pa, del metro, de la llum o de la gasolina, quan els teus ingressos depenen del que puguis traficar a l’entrada a l’autopista, venent en els semàfors o marxant pel teu compte a les explotacions agràries dels afores, per a la qual cosa necessites agafar tres autobusos, això et porta a la insofrible precarietat. Si les capes mitjanes ja estan castigades pels impostos de rendiments de treball, amb aquestes pujades de preus s’enfonsen. Davant d’aquesta càrrega fiscal insuportable, la ciutadania assisteix estupefacta a les exempcions fiscals per a l’oligarquia adinerada. Això va fer esclatar Cali.

Aviat s’hi van sumar els camperols de molts altres llocs pertanyents als pobles indígenes, perquè veuen com la violència s’acarnissa amb els seus líders comunitaris, com de nou els paramilitars els expulsen de les seves terres, en l’enèsim acte d’apropiació del territori per part dels interessos de la coca, la ramaderia o els plataners. I aquesta reforma fiscal, avisa el meu amic, era només la primera del Govern de Duque. Havia de seguir-la la reforma laboral, de la sanitat i de les pensions. Davant d’aquest horitzó governatiu, que priva la societat sencera de futur, la ciutadania s’ha aixecat perquè sap el que s’hi juga. Aquí l’exemple xilè els va obrir els ulls i pel mateix motiu.

Per això, encara que el Govern hagi retirat la reforma fiscal, segueixen les protestes. S’ha trencat completament la confiança entre Duque i la ciutadania. Ja no es tracta d’una mesura o una altra. Es tracta d’un esclat que revela les condicions estructurals de la societat i que llança un crit explícit que no té la menor esperança que aquest Govern millori la seva condició. Es tracta, em diu el meu amic, que l’opinió pública ha corregit el judici que fins ara havia llançat sobre Duque. Se’l considerava un titella d’Uribe. Ara se’l veu com un dèspota que s’atreveix a posar Colòmbia en la senda dels poders concentrats excepcionals, cosa que no va aconseguir Uribe perquè inspirava molta por a molta gent. El limitat i aparentment servicial Duque va confondre l’opinió pública, que el va considerar objecte de broma i no una font de perill.

Ara s’ha vist clar, per sota de la seva aparent política erràtica. La unió de paramilitars, funcionaris, policies i militars en la repressió criminal de la ciutadania, les formes d’atemorir la gent amb violacions de noies, aquest exprés objectiu de danyar els ulls dels manifestants, les detencions massives, el desplegament de guerra que ha proclamat a Cali, sota la denúncia d’«illes d’anarquia»... tot fa preveure que seguirà amb aquesta política, que produeix el desordre social per tenir la coartada d’assumir poders autoritaris. I això mostra que, tard o d’hora, les polítiques neoliberals han d’atemptar contra la democràcia.

Com una gota d’aigua de Maduro, que també va ser menysvalorat, em diu el meu amic que Duque ja té una concentració inaudita de poder mitjançant el control de la fiscalia, de la procuradoria i mitjançant la corrupció de parlamentaris, cosa que li deixa mans lliures per impulsar una política militarista exclusivament al servei de l’oligarquia del país, que s’enrola a les seves files amb les seves milícies armades. I per imposar aquesta política ja compta amb programes de televisió al seu servei en horaris de màxima audiència. Molts observadors avisen que aquest militarisme pot ser la preparació d’un conflicte a la frontera veneçolana.

El col·lectiu de professorat de la universitat pública d’Antioquia, un dels campus més bells d’Amèrica, es pregunta si es pot tolerar la irresponsabilitat d’aquest Govern, i la resposta és òbvia. No. És hora de secundar la seva crida perquè intervinguin governs i organismes internacionals per frenar aquesta escalada contra els drets humans, de la qual es pot derivar un conflicte regional. És hora de saber si de veritat la diplomàcia de Biden defensa les causes justes dels pobles, i no només la del seu poble.