Excés de festivals

Fa cinc anys, vaig fer un article titulat «Hi ha massa festivals?». Aquella pregunta, a dia d’avui, crec que té una resposta evident: sí.

Acabem d’entrar a l’estiu, l’estació de festivals per excel·lència. En aquest període els esdeveniments musicals agrupats sota l’etiqueta de «festival» es reprodueixen per tota la geografia fins al punt de transformar en festivals allò que abans anomenàvem simplement concerts.

És evident que el concepte «festival» està de moda. No hi ha poble ni ciutat que no organitzi un festival al llarg de l’any. Fins al punt d’acabar banalitzant el concepte.

Semblava que amb la crisi els festivals es veurien reduïts, ja que la despesa pública havia de reduir-se, però hem vist que, lluny de minvar, aquests s’han multiplicat durant aquest període de recessió. Hi ha molts més festivals el 2021 que el 2007.

Hi ha diversos tipus de festivals, però jo en diferenciaria com a mínim tres.

Els festivals pròpiament dits. És a dir, aquells que tenen una trajectòria que els avala, que estan especialitzat en algun àmbit concret, que tenen èxit de públic i que són capaços de formar part de l’agenda cultural nacional i internacional. Aquests són els festivals per excel·lència i els que inspiren la resta de festivals. A casa nostra en tenim força i són importants econòmicament parlant. Dins aquest àmbit hi inclouríem el Sónar, el Primavera Sound, l’Acústica, Temporada Alta, el Mercat de Música de Vic, el Festival Castell de Peralada o Tarraco Viva, entre d’altres. En els darrers cinc anys, aquests també s’han multiplicat i han aparegut el Festival de Pedralbes o el Terramar de Sitges, entre d’altres. Són esdeveniments culturals de referència que són importants i que tenen un retorn important al seu entorn. Quan es parla de festivals es pensa sempre en aquesta tipologia. De fet, aquests són els culpables de la festivalitis.

Paral·lelament a aquests, tenim el seguit de festivals creats a imatge d’aquests per les localitats que voldrien acollir algun dels festivals que funcionen. Són festivals més humils, en què gairebé no hi ha ni un eix temàtic o concepte diferenciador i que es limiten a programar un cicle de cinc o sis concerts durant un període de temps –mesos d’estiu o un cap de setmana– i serveix per oferir una programació a la seva ciutadania i a la dels pobles veïns. Solen ser festivals intercanviables en què participen els mateixos artistes i que esdevenen un complement per a l’oferta pel turisme intern de la localitat. Aquest és el tipus de festival que més s’ha multiplicat i el que està present en totes i cadascuna de les localitats costaneres.

I, finalment, hi ha els temàtics o sectorials, que s’especialitzen en un tema concret i acaben esdevenint referent en aquella temàtica en l’àmbit regional o nacional. Els més brillants són els que ajuden a promocionar un municipi i esdevenen un aparador de la localitat durant els dies que dura el festival. No acostumen a tenir un gran èxit de públic però esdevenen singulars i acaben tenint molta més repercussió econòmica i de promoció que els abans descrits. Alguns d’aquests acaben convertint-se en referents internacionals i passen a la categoria dels primers que hem comentat.

I és que la moda dels festivals ha estat motivada per la poca destresa turística de molts municipis, que han considerat que la millor manera de promocionar una ciutat i aconseguir visitants era a través de la creació d’un festival musical. Això molt sovint ha anat paral·lel a la reducció de la programació cultural estable.S’ha desvestit un sant per desvestir-ne un altre.

Hi ha un excés de festivals. Se n’haurien de suprimir? I tant. Però alhora s’ha d’apostar per aquells que funcionen i tenen una trajectòria d’èxit i potenciar els singulars i diferenciadors.

Però el que indirectament ens mostra l’excessiva presència de festivals és l’amateurisme de la majoria de responsables culturals i turístics de les nostres viles i ciutats. Aposten per allò fàcil: un esdeveniment efímer, sovint gestionat externament, més o menys estandaritzat per «complir la papereta». Quan el necessari és justament el contrari. L’aposta per allò estructural des del punt de vista cultural i turístic. Culturalment, això significa una programació estable de qualitat, i turísticament vol dir una oferta de productes turístics –rutes, propostes– potents al llarg de l’any i més intensos en els períodes turístics. De tal manera que quan algú visiti la localitat tingui una oferta cultural i turística interessant. Sigui quan sigui. Però això és una aposta a mitjà i llarg termini i potser és demanar massa. És més senzill cremar tot el pressupost en set concerts de grups que actuaran divuit vegades en dos mesos a 30 quilòmetres a la rodona. Però aquells municipis que han apostat per l’estructural en comptes de l’efímer i repetitiu han vist com l’aposta era molt més segura a mitjà i llarg termini. Però, lamentablement, són pocs. La festivalitis no afluixa.