Els altres estius

És curiós veure com la nostàlgia col·lectiva s’entesta a convertir els estius de les nostres infanteses en paradigmes d’activitat motora i moments extraordinaris, en catarsis que marquen la fi de la innocència perquè van acompanyades d’un estrepitós salt a la maduresa. Cada vegada que veig ficcions estivals en què els protagonistes es passen el dia anant en bicicleta, resolent enigmes ancestrals o explorant misteriosos racons prop de casa seva no puc evitar preguntar-me què carai feia jo amb la meva vida a la seva edat, perquè en essència els estius consistien a assumir un concepte que sempre era allà, però que durant aquesta estació es feia més evident que mai: el tedi. Sí, hi havia tardes de joc, passejades de vespre, algun amic que insistia a agafar la bicicleta (per anar a Sant Daniel, la majoria de vegades) i acabes tornant-ne caminant i amb la cadena trencada, però sempre hi havia alguns moments, molts, del dia, en què per més aficions que tinguessis et senties que no hi havia res que t’acabés de motivar. Tampoc no tenies masses ganes de pensar-hi, de fet. D’acord, si eres de cul inquiet, no entenies que, tenint tot el temps del món (les vacances d’estiu, quan començaven, semblaven eternes, però aviat et tornaves més conscient de l’enganyifa), no hi hagués res realment consistent a fer. I t’angoixava, perquè et senties que no aprofitaves el regal de tenir hores sense haver d’estudiar, el miracle de ser sense estar pendent del rellotge. Però amb el pas dels anys t’adones que avorrir-se era justament la gràcia d’aquells estius, que d’això s’ha tractat sempre. Si una cosa hem sacrificat a l’era virtual és la possibilitat d’acceptar el tedi com a mecanisme d’evasió de la realitat. Ens omplim el dia a dia d’estímuls exteriors que no ens deixen palpar el pes de les hores, l’inexorable trànsits d’aquells segments vitals en què, simplement, no fem res. I també és per això que hem sublimat els estius, convertint-los en el context de grans aventures i grans odes a la companyonia, però la ficció s’ha oblidat de mostrar aquelles parts de la seva quotidianitat en què els protagonistes eren més ells mateixos que mai, justament perquè estaven sols i perquè s’avorrien. Hem convertit el tedi en l’enemic quan sempre ha estat tot el contrari: arribes a un punt de la teva vida que la nostàlgia de debò es manifesta quan evoques aquella versió de tu mateix que era capaç d’estar-se una tarda en horitzontal sense que el cap donés tantes voltes a tantes coses.