Prejubilats de luxe

Aquesta setmana hem vist com l’última proposta de gran retallada d’ocupació a la banca tenia més voluntaris per deixar l’empresa que places volen suprimir. Milers de persones preparades i que podrien ser productives en una altra empresa i que han decidit acollir-se a un acomiadament que els garanteix anys d’elevats ingressos fins arribar a la jubilació.

Els empleats de banca -o els d’altres multinacionals del sector serveis que en els darrers anys han afrontat regulacions d’ocupació- són persones preparades que es poden reinventar més fàcilment que, per exemple, el personal sense formació que va patir la crisi del tèxtil o de la construcció.

Recordo que durant uns anys coincidia cada dia en un cafè amb un home que no es cansava de repetir, sense ruboritzar-se, que el pagaven per no treballar. Va ser un dels afectats per la primera onada de fusions bancàries després de la crisi financera de 2008. Amb 55 anys acabats de fer va deixar la feina, però rebia puntualment el 80% del seu salari.

Presumir de prejubilat de luxe té un punt d’indecent, sobretot si ho explica al client del banc que veu com no li perdonen ni un euro en comissions d’uns serveis que no necessita ni acaba d’entendre.