Un fracàs i un Vietnam diari

No fa gaire temps de la celebració de les últimes eleccions autonòmiques catalanes. Foren el 14 de febrer d’enguany. Aquells comicis donaren com a vencedor l’antic ministre Illa i el PSC. Per darrere seu quedaren, en escons i en vots, tots els altres líders i les seves respectives formacions polítiques. Però tanmateix, després de restar noquejats durant unes inacabables setmanes, ERC, JxCat i CUP tornaren al llit extramatrimonial i feren sexe neocreatiu. Veient a venir el resultat de la fornicació política, un ménage à trois necessitat de vulgaritat i de perdedors a manta, un home sensat i educat anomenat Joan Tardà, antic i pencaire i convicent portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, gosà advertir als seus que, de néixer la criatura buscada, aquesta seria «un fracàs i un Vietnam diari». Per poc no el bufetegen a la plaça pública tots aquells que de la mamella pública en viuen. L’escòria porta malament això de la intel·ligència.

Els seus varen quedar descol·locats. Havien patit molt en els artefactes tripulats per Mas, per Puigdemont, i posteriorment per Torra, i això que anaven d’acompanyants del boig de torn. Ara ensumàvem que ells pilotarien si res més no un «pedro móvil» de repetició del temps dels Picapedra i els altres els tocarien el timbre d’emergències cada vegada que els interessés fer-los emprenyar. Però els republicans es troben lluny de l’honorabilitat de Moisès baixant de la muntanya i de la mítica castedat de Jesús, temptat pel dimoni quan la seva estada al desert. Agafaren la bíblica poma i pecaren, renoi si pecaren, tot i declarant-se, la majoria, catòlics, apostòlics, romans i practicants, començant pel beat Junqueras, que és del sector de la confessió en globus.

Cent i escaig dies després, el vaticini d’en Tardà en profecia s’ha convertit. El govern de Catalunya ha mudat cap a un nou i irreversible joc d’ous, que res de bo pregona, exceptuant la dissolució del Parlament per extenuació de propis i d’estranys. L’Aragonès, el seu president, s’ha demostrat com el més petit de tots, donant-me la raó quan així el vaig definir. En Puigneró, més que de vicepresident fa de gerent i de golfo de la ja vintage La Voz de su amo, aquella empresa de discos que va alegrar la cada vegada més llunyana joventut de molts. La tal Borràs, presumpta delinqüent posada a la capçalera del Parlament, cosa que fa les delícies del seu fidel, lleial i embadalit company De Dalmases, i el posa, exerceix de dominatrix de l’executiu català. I la CUP, la cotillaire que arreplega els nens minats i inútils de la gent benestant de Catalunya, posant-los a parir a tots i a totes, que així es diu avui, mentre no aporta cap màrtir a la causa independentista, de finolis que són en tenir criada, abans filipina i avui sud-americana, a la casa dels «papàs».

En Pedro Sánchez, que no es posa al telèfon quan li diuen que truca l’Aragonès pel groc, els ha deixat electrificats amb això que suspèn sine die l’ampliació de l’aeroport President Josep Tarradellas, abans Barcelona-El Prat. 1.700 milions d’euros de res a punt de canviar de destinació. N’està tip de l’excelsa irresponsabilitat d’ERC – sobre la mateixa ha construït el seu propi relat -, de JxCat – prova russa-catalana de que la imitació sempre és menys qualitat que la marca copiada-, de l’anarquisme de senyoret llepafils de la CUP, i de l’alcaldessa Colau, la demostració més palmària d’una Barcelona inserta en la decadència progre. El president del govern d’Espanya reclama un impossible: que es posin d’acord i li donin suport. És un bolero ja escoltat en temps del ministre Álvarez Cascos. Llavors anava d’«ocell o ampliació», ara li han canviat la lletra i va de la disjuntiva «o la bassa de la Ricarda o aeroport intercontinental». A Madrid s’ignora la procedència catalana de la frivolitat, la insensatesa i el populisme.

Si algú es creu que de la «bilateral» Espanya-Catalunya prevista per la setmana vinent en sortirà alguna cosa, ni que sigui negativa per tots els que es seguin al voltant de la taula, que escrigui una carta al nostre director argumentant el per què. Actes de fe, com ara els indults atorgats a carallots de mena, aquest articulista ja no en fa. S’ha fet gran i comença a rondinar allò de «ja s’ho faran!». A la fi, tot país se’n va al femer per voluntat pròpia.