Viatge a Grècia

L’itinerari havia transcorregut de manera correcta seguint l’agenda prevista per la Càtedra de Ciències i Humanitats Dr. Bofill, organitzadora del viatge. Tot havia rutllat amb la precisió d’un rellotge, sense incidències destacables fins que una anècdota malaurada de darrera hora va estar a punt de qüestionar la perfecció del mecanisme.

Havien visitat Tessalònica on, a més de les muralles de la part vella i la fortalesa de l’Eptapyrgio havien vist l’església de Santa Sofia amb la seva ornamentació impressionant de mosaics bizantins i capitells. També Sant Demetri, amb la cripta del sant, del segle XI i, naturalment, el Museu Arqueològic amb aquella joia hel·lenística del Cràter de Derveni, un vas funerari de dimensions considerables, amalgama de bronze i estany amb aparença d’or, exquisidament treballat amb relleus bells i expressius. Havien estat a Pella, l’antiga capital del regne macedònic on Eurípides va estrenar la seva darrera obra teatral i Aristòtil va impartir classes a Alexandre Magne que, com el seu pare, Filip II, havia nascut en aquella mateixa ciutat. Havien visitat també Vergina, primera capital del regne macedònic, amb les tombes principesques i les cambres funeràries pertanyents a Filip II i altres membres de la família reial.

Havien passat per Kalambaka i s’havien endinsat a la zona d’Els Meteors. Muntanyes majestuoses i fantasmagòriques amb monestirs encimbellats temeràriament en pics vertiginosos d’accés gairebé impossible i que guarden pintures bizantines admirables. Havien visitat també Delfos, als peus del Mont Parnàs, centre d’oracles i profecies, amb la reproducció del temple d’Apol·lo que en el seu frontispici lluïa cisellada la inscripció «coneix-te a tu mateix». En el seu museu havien vist l’Omphalos, el melic del món, i contemplat l’estàtua de l’Auriga, de mirada neta i penetrant. No s’havien volgut perdre Olímpia i, il·lusionats, van deambular pels seus carrers i espais diàfans i, en l’estadi esplèndid, van resseguir les passes d’atletes de temps immemorials. Havien visitat les ruïnes de Micenes, amb la famosa Porta de les Lleones, les tombes circulars i, sobretot, la impressionant obra d’enginyeria de la monumental cúpula del Tresor d’Atreu o d’Agamèmnon. També havien passejat per Nàuplia, capital de l’Argòlida, amb la seva torre veneciana dins el mar. Abans de deixar enrere el Peloponès per entrar a l’Àtica travessant el Canal de Corint, havien visitat el magnífic teatre d’Epidaure, model de posteriors teatres grecs i romans i amb una ressonància perfecta. Asseguts a les seves grades es van regalar l’oïda escoltant fragments d’una tragèdia d’Èsquil.

Finalment, havien arribat a Atenes on durant tres dies van gaudir del luxe d’esmorzar, dinar i sopar a la planta setena d’un hotel davant per davant de l’Acròpolis, dialogant de tu a tu amb la imatge bellíssima i enganyosament perfecta del Partenó. Havien passejat per l’Àgora i rememorat moments cabdals de la Història que havien tingut quell mateix escenari com ara la condemna a mort de Sòcrates per part del Consell dels Cinc-cents. Havien visitat el magnífic edifici del Museu de l’Acròpolis que guarda gelosament les escultures, els frisos i els timpans del Partenó. Havien visitat, a més, el Museu Arqueològic Nacional amb obres valuosíssimes d’art minoic i micènic i esteles funeràries que, com llibres oberts, encara avui ens parlen amb serenor de l’enyorança, de la pena pel comiat i de l’acceptació de la mort. S’havien embadalit contemplant les escultures magnífiques d’Hèrcules-Posidó, de Perseu, del Nen Genet d’Artemisión o d’Afrodita i Pan entre moltes altres.

Tot el recorregut s’havia fet sota el guiatge impecable (i quasi implacable) d’un «cicerone» de competència provada. Un estudiós bon coneixedor de la història i de l’art antic i modern. Una mena d’«enciclopèdia vivent», si se’m permet el símil. Un guiatge que comptava amb el suport imprescindible d’una «nàiada» del segle XXI, dolça, afectiva i efectiva. El recorregut s’havia rematat amb una visita al temple del Cap de Súnion, far i esperança de salvació de nàufrags i exiliats. Allà, dalt del penyal, acaronats pel vent mentre el sol es colgava, escoltaren, abstrets, els versos elegíacs del poeta insigne.

Tot havia transcorregut a la perfecció fins que, a punt de finalitzar el periple, ja a l’aeroport, el viatger distret es va adonar que s’havia deixat el telèfon mòbil a l’autobús que els havia traslladat per agafar el vol de retorn a casa. Un dispositiu tecnològic reduït, avui imprescindible per gairebé qualsevol gestió però que en aquell moment ho era d’una manera molt especial atès que contenia el codi sanitari d’exhibició obligada per poder entrar novament al país.

Aquell «petit» oblit podria haver trencat l’encís d’un viatge que fins aleshores havia funcionat com un mecanisme de precisió. Tota la saviesa i els coneixements acumulats al llarg de nou jornades intenses i màgiques podrien haver-se’n anat en orris per un descuit inoportú. Afortunadament, no va ser així. La tranquil·litat i l’efectivitat, tant de la «nàiada» com de l’«enciclopèdia vivent», així com la solidaritat i comprensió de tot el grup, van aconseguir superar la relliscada i tot va tornar a ser màgic i planer. No era just que un viatge que havia començat bé i continuat millor, acabés malament. L’ensurt i el cangueli de darrera hora, doncs, no van poder aigualir l’èxit rotund d’aquell viatge memorable.