El 8 d’octubre de 1971, els Estats Units feien detonar una bomba atòmica en un lloc especial de proves, a uns 100 km de Las Vegas. Aquell dia, a l’Estat espanyol, la notícia era la commemoració del IV centenari de la batalla de Lepanto; efemèride imprescindible i de gran rellevància general. Però, aquell 8 d’octubre d’ara fa, ni més ni menys, cinquanta anys, es va publicar al Regne Unit una d’aquelles cançons que formen part de la banda sonora de tota una generació: Imagine.
John Lennon donava a conèixer la seva obra mestra, caminant al costat de Yoko Ono per un camí de bosc, entrant en una mansió amb finestrals alts i tocant els acords que esdevingueren himne, en un piano de cua llarga de color blanc.
L’harmonia, la bellesa, el compàs tranquil i la delicadesa d’Imagine va penetrar a la pell de milions de persones d’arreu, dins el context de la post-revolució del maig del 68 que va marcar tot una generació. D’uns joves que creien, que somniaven, potser equivocats, potser innocents, potser enganyats, en uns ideals que després, com cantava Ismael Serrano, sota les llambordes, no hi havia la sorra de la platja anhelada.
Però tant li fa perquè, cinquanta anys després, fins i tot per a la generació que no vàrem viure aquella època, escoltem Imagine i alguna cosa se’ns remou dins.
Pot semblar naïf cantar per la pau al món, però tampoc sembla massa descabellat trobar un consens mundial en dir que no hi ha res pel que valgui la pena morir o matar i compartir, entre tots plegats, aquest coi de planeta amb una mica més de respecte, tolerància i llibertat, sense necessitat de carregar-nos-el. Alguna cosa en podríem aprofitar del missatge.
Més enllà de la coherència de Lennon amb els ideals que cantava (al cap i a la fi, imaginava que ningú tingués propietats però ell en tenia unes quantes i no precisament humils) se l’ha de posar en el context adequat i copsar el que representava Imagine. Ara no ens posarem a exigir coherència al pobre Lennon amb tot el que corre avui dia per aquests mons de déu.
Innocent, infantil o, allò que en diem els catalans, «de fer volar coloms». Sí, però tanmateix, escolto aquell primer riff de piano i, gairebé per inèrcia, com una acció impulsiva i hipnòtica, pujo el volum i tanco els ulls... i crec que tampoc no soc l’únic.
Soc conscient que actualment, on tot és tant fugaç i superficial –també en el món musical–, parlar d’una cançó de fa cinc dècades pot semblar, per algun membre de la generació Z, d’un romanticisme ridícul. Però ja em perdonaran. Sens dubte, val la pena recordar que, en algun dia no massa llunyà, es cantava als ideals i als somnis i que una melodia podia servir per acompanyar uns versos amb missatge i compromís.
Perquè, com escrivia Calderón, «la vida es un sueño y los sueños, sueños son»... però que bonics que són! Que per molts anys podem imaginar el món que volem i que, si pot ser, sigui amb una melodia que ens emocioni com, ara fa cinquanta anys, va fer Imagine.
