La mentida de Mas, la manca de realisme i els errors de Puigdemont

Artur Mas va admetre fa una setmana al FAQS de TV3 que havia mentit prometent la independència en 18 mesos. Bé, ell va dir que no havia mentit, però va utilitzar un eufemisme -«no vam tenir la dosi de realisme suficient»- per, en definitiva, admetre que va mentir. La cadena de televisió intentava «promocionar» el nou videopodcast amb el qual l’expresident pretén «ajudar a recuperar el prestigi de la política». Mala feina en els temps que corren i més quan el que ara vol arreglar les coses admet que va mentir mentre exercia el càrrec. Amb Mas va començar el procés i, als inicis, quan era més fàcil que ara, no va saber com aturar l’onada independentista que li va venir al damunt. Per això es va veure obligat a mentir, o a no tenir «la dosi de realisme suficient» una vegada darrera l’altra. Això no el disculpa, com tampoc ho fa les «pressions» a les quals assegura que estava sotmès. Probablement en molts altres llocs del món, Mas s’hauria retirat discretament, amagant-se de la societat i dels mitjans de comunicació, perquè els mateixos que se’l van creure o que se’l van voler creure, ara el repudiarien. Això no passarà, perquè aquí, més aviat o més tard, tothom ha acabat sabent que ell i els que van venir al darrere havien mentit o relliscat en la realitat, en l’idioma Mas. Uns ho van veure al principi de tot, altres els últims temps, i molts d’ells ho tenen clar, però no ho admetran mai. Cap li passarà factura.

Després de Mas va venir Carles Puigdemont. Amb un perfil diferent, l’exalcalde de Girona té la virtut, que no vol dir que sempre li bufi a favor, de calcular totes les conseqüències de les passes que fa. Sempre havia cregut que el polític havia pensat, abans que ningú altre, què podria passar el setembre de 2017 amb les lleis de desconnexió, l’octubre amb el referèndum, el mateix mes amb la declaració d’independència i amb totes les decisions que ha pres després de la fugida. Hi ha dues excepcions, dues conseqüències que no va tenir en compte: la presó i el Tribunal de Comptes. Puigdemont i la resta de líders del procés mai van pensar que acabarien entre reixes perquè hi havia el precedent del 9-N, que es va liquidar amb multes, indemnitzacions i inhabilitacions. Creien que passaria el mateix, però com tothom sap no va anar així, tot i que alguns ho van intuir i van abandonar el projecte abans de sortir-ne esquitxats. Tampoc van caure que darrere dels jutjats vindria el Tribunal de Comptes i els exigiria diners, molts diners. I ara estem aquí. Un munt de polítics, alguns d’ells vàlids, altres no tan o gens, veient perillar tot el seu patrimoni per les responsabilitats econòmiques del procés. Ja no es pot tornar enrere, no n’hi ha cap possibilitat, perquè mai van pensar que arribarien a aquest punt. Ja no poden tancar els ulls i pessigar-se esperant que es tracti d’un somni. Cap d’ells reconeixerà que no hauria actuat com ho va fer; com Puigdemont diu, sense ser veritat, que no vol l’indult ni que es negociï res que l’afecti i com Jordi Cuixart va dir un dia des de la presó que la seva prioritat no era sortir-ne. Tots ells han patit el virus de la manca de «dosi de realisme suficient».