Les oposicions i els tribunals d’oposició

L’oposició és la superació d’uns exàmens i, si escau, la valoració d’uns mèrits. Un mitjà emprat en molts països per seleccionar el personal en un procés eliminatori i que acaba per premiar o castigar als candidats a funcionaris. Els escollits es converteixen en empleats de l’Estat o de la Generalitat. Opositar és tremolar, no he conegut cap examinand, per molt estoic que sigui, que romangui tranquil si s’ha de presentar davant d’un tribunal que decidirà si l’accepta o el rebutja, que traduït amb llenguatge senzill significa si li ha resolt la vida o no, ja que són ocupacions vitalícies.

És un mètode per garbellar els individus i obtenir un títol i un càrrec oficial; si bé molts el critiquen, ningú ha trobat una fórmula millor, més objectiva i justa, més socialment reconeguda, per crear funcionaris i si algú la té que no se la guardi, que la faci pública i la presenti als partits polítics.

Algunes persones en oposicions difícils, com les de jutges i fiscals, les de lletrats de l’Administració de Justícia, Registre de la Propietat, Notaries, Cos diplomàtic, Inspectors d’Hisenda i de Treball, s’han passat tres i quatre anys preparant-les i després en poques hores es juguen el seu futur que depèn de la voluntat del tribunal.

En puc parlar perquè m’he presentat a dues oposicions de Filosofia, la primera per aconseguir ser agregat (funcionari) i la segona per fer-me catedràtic de Filosofia; dec ser dels pocs que les va fer a Madrid, abans que es traspassessin a la Generalitat de Catalunya. També he participat en tres ocasions com a membre del tribunal a fi d’escollir agregats de secundària per impartir classes de Filosofia.

De la segona i tercera vegada en servo un bon record. Es va fer justícia i les poques places, unes vint entre 238 opositors, se les van endur els més preparats acadèmicament, ensems més dotats per fer classes. Perquè també es nota qui pot ser un bon professor i qui no, per exemple, qui es presenta en xandall i és un mal educat no pot ser un educador.

De la primera encara ara no he superat la foscor que la va envoltar per culpa especialment de la presidenta i en menor grau per un altre examinador que estava literalment grillat. No es va fer justícia a les noies, ni fou just l’ordre dels aprovats.

Pactàrem que donaríem totes les places de què disposàvem: 25 pels que optaven a les oposicions lliures, i 10 pels que es presentaven a les restringides (professors que se’ls reconeixia els anys d’antiguitat). Tanmateix tot començà viciat perquè la presidenta decidí el text que hauria de ser comentat pels candidats i va triar el d’un pensador alemany de tercera regional, amb un sol llibre traduït.

Mai n’havia sentit a parlar, ni després n’he sentit a parlar. Com que en el tribunal hi havia un amic meu, autor de diferents manuals de Filosofia, li vaig consultar si li sonava el nom, «de res» em va respondre; havia estudiat la carrera amb la presidenta i em confessà que no eren gens amics i m’augurà que aquesta era la primera raresa de moltes altres que esdevindrien. Tindríem unes oposicions difícils perquè és una dona intractable i creguda fins i tot el PSUC la volia expulsar perquè és una vanitosa que alliçona a tothom i sempre vol tenir la raó humiliant als obrers.

Al cap de quatre dies d’examinar i posar notes, la presidenta ens reuní d’amagat d’un altre membre per preguntar si havíem observat que a aquest senyor li faltava un bull. Vàrem estar d’acord que no estava bé del cap i decidirem neutralitzar la seva valoració fent que qui cantava la nota darrere seu posés una qualificació de tres punts de diferència i així les dues notes s’anul·laven. Si ell deia un 2,56, (2,56!) jo cantaria un 6. Va ser la primera gran extravagància de les oposicions.

Al cinquè dia vaig dinar amb el meu amic i li vaig comentar que no havíem passat cap noia a la segona prova, coneguda com la «tancada», que consisteix en el desplegament d’un tema que toca atzarosament. Un fet inexplicable si es tenia en compte que les opositores representaven un 40% dels candidats. Li vaig fer notar que era la presidenta amb la seva nota final qui se les anava carregant. Ho comprovàrem i efectivament havia estat ella la culpable. Ens reuniríem d’amagat de la presidenta els tres membres del tribunal per resoldre el problema i decidirem inflar alegrament la nota de totes les noies perquè alguna passés a la «tancada» i aprovés les oposicions.

La presidenta no les podia acceptar, «totes són unes patates», i només n’aprovaren set per la seva culpa, atès que tenia la prerrogativa de ser l’última en cantar la nota. Igualment es descuidà de consultar quins opositors anaven a les restringides, sort que reaccionàrem a temps i es va arreglar que d’haver confiat en ella s’haurien perdut les deu places.

Quan va acabar l’oposició em va quedar la sospita que quelcom estrany i injust s’havia comès, però no ho sabia massa bé. Durant anys aquesta inquietud m’encaparrava i va ser tretze anys després i per casualitat que vaig descobrir el que havia succeït. La Martina, una amiga de Badalona, em va presentar el seu xicot. Un professor de Filosofia que em va comentar que havia tingut molta xamba a les oposicions, fins va ser el número 1, i tot gràcies a la seva companya de partit, la presidenta, que havia tingut l’encert de triar per comentar un text d’un pensador alemany, que ell havia traduït. Generosament el va col·locar a ensenyament perquè l’editorial se’n va anar a orris i s’havia quedat sense feina. La presidenta va reconciliar-se amb el PSUC i amb els professors universitaris que vetllaven per ell. Una gran sort, com hi ha món.