Marc Gasol, el gironí

Descomunal, idíl·lic, revolucionari, «arrollador», gegant, etc. són alguns dels qualificatius que ahir dissabte es podien llegir als titulars dels diaris amb motiu del partit de divendres de la lliga LEB Or on, davant de 4.000 persones que gairebé omplien el pavelló de Fontajau, en què en Marc Gasol va debutar amb el Bàsquet Girona. El club del que n’és propietari i president, que va guanyar l’Osca (89-47) amb 19 punts i 16 rebots seus, trencant la dinàmica negativa que l’equip mantenia. «Marc Gasol enlluerna en un Fontajau entregat», titulava en Jordi Roura la seva crònica al nostre diari, que l’havia encertat el dia abans a la portada amb unes declaracions de Gasol. «Em ve de gust jugar a Girona». Així de planer i sincer és el testimoni d’amor entre ell, Girona i el seu territori.

Totes les seves declaracions, abans i després del partit van en la mateixa direcció: agraïment i emoció cap a Girona, ciutat i comarques on va viure entre el 2006 i el 2008, les dues grans temporades de l’Akasvayu. Aquesta etapa i la relació que va encetar amb Girona i la seva gent, Marc l’ha explicada com un pont entre la seva sortida del Barça i l’arribada als Memphis Grizzlies de l’NBA. Uns anys en els quals, estant a gust, va poder enfocar el seu futur personal i professional d’una manera positiva i confortable. Probablement durant un temps se’l veia com el germà petit d’en Pau Gasol entre l’exigència i la pressió sobre si s’acostaria als éxits del seu germà. I tant que ho ha fet! Una carrera pròpia plena d’èxits. Tretze anys a l’NBA, guanyant la competició amb els Toronto Raptors, millor defensor de la lliga americana el 2013, tres anys als All Stars i uns altres tants a la tria dels millor equip de la temporada. I tants altres èxits a la selecció espanyola. Una carrera extraordinària, per guardar el seu «cromo» tota la vida. I Marc ha explicat que tot això de bo que li ha passat realment es va començar a coure als seus anys gironins.

En Jordi Xargayó, que de bàsquet en sap, em va comentar fa un temps que quan a Gasol el van escollir al Draft els de Memphis per jugar a l’NBA el primer dia només va donar dues entrevistes: als dos diaris gironins. Aquesta idea de bona relació jo ja la copsava, però encara d’una manera superficial, quan a finals de juliol de 2018 la Stefi Batlle del Bàsquet Girona em va demanar si em podia trobar un dia amb en Marc Gasol. Ell aprofitava part de les seves vacances per ser a la ciutat, parlar i conèixer gent per explicar-li els plans que havia engegat uns anys abans quan va fundar una escola de bàsquet i un club dedicat a la formació que portava el seu nom a Girona. A la ciutat feia poc que se n’havia anat a l’aigua definitivament l’etapa que va començar i acabar amb el Sant Josep i pel camí les recordades dècades del CB Girona amb Valvi, Casademont i Akasvayu.

Tinc un record molt agradable d’aquell llarg cafè de mitja tarda. Faltava poc menys d’un any perquè guanyés l’anell de campió de l’NBA. El club ja es deia Bàsquet Girona i havia aconseguit una plaça a les competicions professionals menors, però Marc ho veia com un complement d’allò que considera essencial, que és la formació, amb els 20 equips que ja tenien. Fou molt generós contestant a les meves inacabables i pesades preguntes sobre l’NBA. Però tenia missatges que volia que jo conegués: el seu compromís amb l’esport gironí era ferm, que el garantia personalment en tots els sentits, i que estava rebent de la ciutat opinions positives i d’interès cap a un projecte pel qual volia una base ben sòlida. Em va traslladar la sensació que sabia molt bé el que volia fer, però també volia escoltar.

Marc tenia també paraules d’admiració amb el que estava fent el bàsquet femení amb l’Uni Girona, que és formidable. Ja sortint de les seves oficines m’explicava amb goig les seves vacances immediates amb la família, plenes de senzillesa, normalitat i contacte amb la natura, allunyades de tot luxe innecessari. Llavors li vaig comentar que el local del club estava a un parell de centenars de metres del lloc on va començar tot a Girona pel que fa al bàsquet. La pista del centre parroquial Sant Josep on pioners com en Ramon Sitjà posaren la primera pedra. Potser fou a Sant Josep, on cansat de «xupar» banqueta amb el mini-bàsquet de La Salle Girona jo vaig decidir que allò no era per a mi. No es van perdre res.