Assistència sanitària pública

El dia 29 de novembre a mitja tarda em vaig trobar malament: mareig, mal al cor, vertigen... res de COVID-19. Em varen portar a casa i no em passava. Vàrem decidir anar al CAP Güell. Allà em varen fer proves durant uns tres quarts d’hora i, en acabar, jo ja estava mirant el penjador on tenia la roba, per marxar. Em diuen: «Estàs bé, però per protocol hauràs d’anar al Trueta, i amb ambulància». El Dr. Astudillo, que ens coneixem del CAP Montilivi, va dir que hi havia unes dades a les proves que no els havien agradat gaire i que per precaució calia explorar-me més detingudament. Jo vaig contestar: «Amb ambulància?». Respon: «Sí. Hi estaràs previsiblement tota la nit». Mai no havia pujat a cap ambulància i tinc més de seixanta anys. Hi ha una dita que diu: mai no te n’aniràs a dormir sense una experiència nova.

Em lliguen dins l’ambulància, amb unes corretges, dues noies molt trempades i professionals de la seva feina, i malgrat la poca distància entre el CAP Güell i el Trueta allò em va semblar una eternitat. No les tenia totes. Pel camí, estirat, anava veient tots els fanals, semàfors... tot trontollava. I a prop del Trueta l’ambulància que em portava comença a activar les sirenes i les llums grogues. Jo, amb tres mil pensaments al cap. La pujada de la rampa d’urgències impressiona, i més quan ets tu qui va a dins de l’ambulància. Entro, em fan una exploració ràpida i em deixen en un box sense mampara frontal, integrat en un passadís que a cada pas posava «crítics», «crítics» repetit moltíssimes vegades. Les instal·lacions es veien noves. M’hi fan esperar uns tres quarts d’hora i penso: «Bé, deu ser que no ets ni crític ni això teu és urgent. Arriben accidentats, i això meu és un tema de proves que poden esperar».

Em posen en una sala amb altres malalts, tot molt nou, modern –l’últim crit, vaja–, amb una zona central com una recepció d’hotel, on hi havia el cap de torn de guàrdia de la zona on jo estava, el Dr. Nick Heldep Obregón, envoltat d’infermeres, auxiliars... Proves i més proves, ordinadors, polsadors d’alarmes... Em va sobtar un aparell molt modern, portàtil, per fer radiografies. No n’havia vist mai cap, encara. El tracte, salvant les distàncies, és com a l’hotel Burj Al Arab Jumerah de Dubai, que té forma de vela i que és l’icona de la ciutat, de set estrelles, des de 1.298 euros/nit, que vaig visitar sense allotjar-m’hi ara farà uns cinc anys. De debò: el tracte i les explicacions al Trueta varen ser excepcionals. Jo, que soc observador, pensava: «Quanta vocació tenen aquesta gent! És increïble el que tenim a gairebé tota la Sanitat Pública a Catalunya malgrat les onades de pandèmia que des de març del 2020 estem patint entre tots, i que desborda tots els sistemes».

Només tinc paraules d’agraïment i reconeixement tant per al personal de guardià del CAP Güell com per als del Trueta: metges, infermeres, auxiliars, noies de neteja... tothom, absolutament tothom, enfocat i bolcat al servei i a resoldre problemes. No tinc paraules, i ho faig públic. A vegades s’ha de publicitar el mal funcionament de coses o de serveis, però també –i per què no?–, quan veus una actuació modèlica, exemplar, professional, carregada d’humanitat, que et contesten a qualsevol qüestió, que tot i la incomoditat d’estar allà dins, ja que a ningú li agrada visitar com a pacient aquests establiments, et fan l’estada el més agradable possible. A les 8 del matí de l’endemà el Dr. Obregón em donava l’alta, amb una sèrie de recomanacions que estic complint al 100 %, avui ja recuperat.

Una experiència més de vida. Si tens un mal gros, a la Sanitat Pública sense cap mena de dubte.