El macro parc Tramuntana, una seducció errònia

L’Empordà és un indret meravellós pel seu paisatge i la seva biodiversitat, tant a l’àmbit terrestre com marí. No en va, dos prestigiosos científics (R. Sardà i J. Lloret) han escrit recentment que «aquesta zona representa el patrimoni natural marí més important de Catalunya» i conclouen que donada la seva especial dinàmica (climàtica, dinàmica marina i característiques batimètriques), és la zona de major riquesa en biodiversitat del Mediterrani-Nordoccidental. Tant és així, que inclou tres parcs naturals: Aiguamolls de l’Empordà, Cap de Creus i Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter.

Com s’ha arribat a aquesta situació? Fonamentalment, amb la lluita de la gent del territori. Recordem les accions que els anys setanta del segle passat van evitar una total urbanització dels aiguamolls o la regulació de l’activitat a les illes Medes, on el seu atractiu per fer-hi immersions es va convertir en la principal feblesa. I de la recuperació d’espais com el Club Med, diferents instal·lacions militars, les antenes de la platja de Pals, etc. Es van salvar algunes pinedes (encara que n’hi ha 60 en risc de desaparèixer) i fins i tot es va aturar una ampliació d’un prestigiós restaurant a cala Montgó, reconvertit en fundació. Gran part del sector turístic s’ha adaptat per aconseguir la conservació de les funcions ecosistèmics globals de l’Empordà (des de prohibicions d’ancoratge per a la navegació esportiva fins al control de tota mena d’activitats al medi). I també el sector pesquer, amb limitacions i vedes.

Tot aquest esforç pot anar-se’n en orris per l’amenaça de construcció d’un macro parc eòlic marí, anomenat Tramuntana que és, per damunt de tot, una instal·lació industrial (de més de 150 Km2) situada a tocar de totes les zones protegides actuals. I aquesta setmana s’ha produït una mala notícia, almenys pels que pensem de la transició energètica és absolutament necessària però no de la manera que es pretén fer a l’Empordà.

La notícia, de la qual se n’ha fet ressò al Diari de Girona el passat dijous, és que la comissió d’Acció Climàtica del Parlament ha rebutjat una proposta de resolució de la CUP contra la construcció del parc eòlic marí Tramuntana. Els de Vox es van abstenir i la resta de partits (Junts, ERC, PSC, En Comú Podem i Ciutadans) hi van votar en contra. Els arguments dels que han estat seduïts pel macro parc es relacionen amb la necessitat de generar energia renovable a les comarques gironines, en el fals dilema aerogeneradors versus plaques fotovoltaiques, que la producció (per tant, el negoci) és més fàcil al mar que a terra, que cal assumir els costos que té la transició energètica i fins i tot hi ha qui veu en el projecte una oportunitat.

Personalment soc optimista i penso que aquest posicionament del Parlament no té cap mena de transcendència jurídica, encara que m’ha decebut. En qualsevol procés, cal identificar sempre on es prenen de veritat les decisions i en el cas del Parc Tramuntana (al superar els 50 MW), qui l’ha d’aprovar és el Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico. I és un procés complex: primer cal que s’aprovi el POEM, que ha de decidir si la parcel·la que ha d’acollir la instal·lació és adequada o no, després caldrà fer una subhasta per veure a qui s’adjudica la construcció del parc i després els promotors que guanyin, hauran de redactar el Projecte i sotmetre’s al procés d’avaluació ambiental.

És a dir, estem encara als prolegòmens molt preliminars de la funció, en els que per ara un promotor intenta seduir als diputats (sembla que ho ha aconseguit) i al territori (aquí ha fracassat) i a la vegada la gent s’organitza en plataformes opositores. Un model ja conegut, seguit en el cas de l’energia nuclear i també dels transvasaments d’aigua entre conques, amb èxit pels opositors.

Per si de cas, Stop Macro Parc Eòlic Marí ha comparegut en el procés de consultes prèvies que voluntàriament van endegar els promotors (BlueFloat i SENER) i també han fet al·legacions a la proposta de POEM, en paral·lel a diversos col·lectius científics. I es personaran sempre que es produeixi un acte administratiu, sols o coordinats amb altres plataformes arreu de l’estat. A la vegada organitzen xerrades informatives al territori per exposar els arguments de rebuig al desplegament d’una eòlica marina plena d’incerteses (fins al punt, que el full de ruta espanyol de l’eòlica marina ha reduït d’1-3 GW per 2030, quan a juny de 2020 ja s’havien presentat projectes per 13 GW).

Els arguments en contra dels parc són objectius: la proximitat a la costa produeix impactes paisatgístics, com ha demostrat Anna Zahonero. És absurd que una instal·lació industrial pugui situar-se a tocar de zones protegides; impedirà complir en un futur immediat amb l’Estratègia de Biodiversitat de la U.E. Les línies d’evacuació de l’energia produirà impactes en comunitats protegides, tant del litoral com de la zona terrestre. El coneixement científic del medi marí no resolt les incerteses que presenta una instal·lació com la que es projecta. Els impactes es produiran sobre comunitats molt sensibles i d’alt valor ecològic. Finalment, la presència del macro parc és incompatible amb el model de negoci de turisme de qualitat pel que treballa tota la Costa Brava.

I tenim alternatives per fer una transició energètica, necessària però diferent. Cal veure quanta energia podem estalviar i que no calgui produir, encara que sigui amb recursos renovables. En segon lloc, hem de valorar quina capacitat tenen les zones ja degradades per acollir aquestes centrals industrials de producció d’energia. I un cop fet tot això, si encara calen més centrals (que probablement en caldran) fa falta una planificació territorial prèvia per a escollir aquells indrets amb més idoneïtat. El recurs eòlic (la capacitat de negoci, en definitiva) no pot ser el factor decisiu per determinar un emplaçament.