Em perdonaran els lingüistes, però en el molt incorrecte «lo» hi cap gairebé tot. Altres expressions com «això» o «allò que» no tenen amplària suficient per descriure «lo» del Partit Popular.
No ens sorprèn gairebé res d’aquesta dreta. El partit destrossà a martellades els discs durs dels seus ordinadors per obstaculitzar una investigació judicial. Posà un xofer a Luis Bárcenas, de malnom Luis el Cabrón, per controlar els seus moviments i el vigilant acabà treballant per a la policia. Un fals capellà segrestà la família del possible delator del finançament il·legal. Es creà una policia patriòtica per emmerdar la política catalana amb informes sovint falsos. Un nefast ministre de l’Interior, de nom Jorge Fernández Díaz i condecorador d’imatges de la Mare de Déu, oferia la Fiscalia per a «afinar» denúncies dubtoses contra adversaris. El PP finançà il·legalment la reforma de la seu central del seu partit, anuncià que la vendria com a símbol que començava una nova etapa. Un any després, segueixen sense sortir voluntàriament ni ser desnonats.
No és possible seguir amb els exemples perquè la relació ompliria tot el diari. «Lo» darrer és que el secretari general popular, Teodoro García Egea, organitzà suposadament una investigació sobre comissions cobrades per un germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Amb els antecedents a ningú sorprenen les punyalades. La madrilenya acusa Pablo Casado d’actuar de forma «cruel i injusta» contra ella. Des de la seu baix sospita del carrer Génova de la capital, afirmen que des d’octubre esperen documentació que desmenteixi o expliqui per què el germà de la presidenta cobrà 280.000 euros de comissió per la compra de material sanitari en els pitjors moments de la pandèmia.
I aquest és un dels punts clau. Hi hagué nepotisme? Se’n beneficià Tomàs Díaz Ayuso del fet de ser parent de la presidenta? Una brutal comissió del 20% de l’import del contracte a canvi de què? Hi ha una cosa que mai s’ha d’oblidar. Quan algun intermediari cobra per un contracte públic, encara que sia d’una empresa privada, l’acabam pagant els ciutadans. Si aquest joc de comissions es fa amb material sanitari sensible i escàs mentre milers d’espanyols moren cada dia, fa oi. Com a poc.
G. K. Chesterton creia «que podria afirmar amb una certa veracitat que els polítics no tenen cap política». El PP ho demostra cada dia. Si la política consisteix en el bon govern al servei dels ciutadans, cal demanar-se si els populars, entre cop baix i punyalada, tenen temps per dedicar-se als assumptes que preocupen als espanyols.
Convoquen unes eleccions innecessàries a Castella i Lleó. Deixen de governar durant tres mesos per fotografiar-se amb vaques, ovelles i cuixots. Els resultats no sols no compleixen els seus objectius, sinó que els posen en mans de Vox i forcen una incerta negociació que mantindrà paralitzada l’acció executiva.
Quan encara no s’ha resolt qui governarà l’altiplà, els dirigents del partit de la gavina organitzen una baralla interna que, un cop més, els allunya de la finalitat essencial. Tot d’una que un dirigent de la dreta arriba a la presidència de la Comunitat de Madrid, els mitjans de comunicació conservadors de la capital el converteixen en el «líder natural» de tota Espanya. Passà amb Esperanza Aguirre, amb Cristina Cifuentes i ara amb Ayuso. El madrileny multiplica per cent als altres presidents de comunitats autònomes en presència a la premsa, ràdio i televisió. Alguns periodistes influents les encalenteix l’orella i ja se senten amb forces suficients per ser l’oracle de tots els espanyols i enfrontar-se a enemics interiors i exteriors.
El PP de Madrid, el partit amb més casos de corrupció d’Espanya, és un problema no sols per als militants populars, de vegades també ho és per a tots els espanyols.
