Elogi als cagadubtes

El cagadubtes és un individu que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa, li costa molt prendre decisions. El mot cagadubtes no té un sentit menyspreatiu sinó que la persona insegura i confusa pot inspirar-nos tendresa per la seva sincera dificultat en solucionar qüestions no sols complexes, també quotidianes i senzilles.

En la Filosofia el gran cagadubtes va ser en Descartes, en la literatura en Hamlet que es barallava amb ell mateix entre el ser i el no ser i en el cinema qui millor ha jugat còmicament aquest rol és en Woody Allen que en moltes pel·lícules s’embolica, no s’entén amb ell mateix, no escateix el que és i el que voldria ser, no sap mai què ha de fer. Aquesta irresolució és tan accentuada que es compra una llagosta per sopar i després, quan l’ha de matar, s’entendreix i no se la menja.

Woody Allen ens ha fet riure amb els seus dubtes hamletians i la seva inseguretat vital s’accentua en la pel·lícula Records (1980), una comèdia àcida i autoreferent amb reminiscències al film de Federico Fellini, el cèlebre Fellini 8 1/2. W. Allen és el protagonista de Records i un actor dins la pel·lícula li pregunta si està filmant un homenatge al director italià, ell li respon «Dubto molt i no sé si l’estic plagiant o l’estic reconeixent com a una autoritat acadèmica en la història del cinema; no obstant als crítics els hi explicaré que es tracta d’una gran deferència vers un director admirable, que igual ens ha fet somriure, com plorar i entendrir».

Marcello Mastroianni, protagonista de Fellini 8 1/2, interpreta una espècie de biografia del mateix director i sempre vacil·la, no sap mai què ha de fer ni si té quelcom a dir, fins cita envejosament «les pàgines en blanc» del poeta Baudelaire en el sentit d’incloure-les en la pel·lícula tot deixant minuts de temps mort en els que la càmera ha de romandre estàtica davant d’una façana blanca. Quan es va estrenar recordo que amb en Narcís Comadira, el gran poeta gironí, sempre ens venia bé tornar-la a veure i discutir-la després. Ell hi veia més coses que jo i me les comentava. Ell era un mestre, jo, un aprenent.

Alguns perceben els gallecs com uns indecisos, uns cagadubtes, i no se sap si pugen o baixen per l’escala o fan veure que no saben el que fan i saben molt bé el que estan fent.

Ara el PP ha apostat per en Feijóo, el tercer gallec dirigint el partit. En Fraga Iribarne no era cap indecís, ans contundent, però en Mariano Rajoy sí, i a la televisió de Girona el 24 d’agost del 2015 amb voluntat de deixar-se entendre afirmà confusament: «Lo que dicen los tratados es muy claro, lo entiende todo el mundo. Yo comprendo que quienes están en posiciones distintas a las mías tengan que utilizar este argumento, pero realmente un vaso es un vaso y un plato es un plato, y esto, créame, es decir, no se lo digo como político que defiende determinadas posiciones. Es que lo que dicen los tratados europeos y es muy importante que todos respetemos la ley porque si no, no hay manera de funcionar».

El filòsof Rajoy, després del dubte metòdic deixa de dubtar i com el cagadubtes Descartes que s’entrebancà amb el seu propi dubte, tot i això s’alliberà i solemnitzà que no podia dubtar que estava dubtant.

En català el diccionari ens demostra la nostra tendència escatològica, fins en un espai tan religiós com és el pessebre dedicat al naixement de Jesús on els angelets refinen, hi situem el caganer i com he explicat alguna vegada és una figura no catalana sinó una reacció jocosa i irreverent contra l’estètica barroca i mel·líflua que dominava en el panorama pessebrístic espanyol. També per Nadal fent cagar el tió.

Alguns per raonar l’acumulació lexical relacionada amb cagar recorren a Freud i expliquen que el seu origen es deu al fet que els catalans per raons històriques som gasius i ho aprofitem tot, res és menyspreable i anteposem la necessitat a qualsevol prejudici basat en la delicadesa oral o en el pudor.

En català l’infinitiu cagar és molt verbalitzat i abundós terminològicament i apareix en molts noms: cagada (una equivocació), caganiu (el fill petit), el tió, que alguns anomenen caga-tió, cagarel·la, caguetes, cagarro, cagadora (vàter), cagat o cagacalces (covard), cagarrines, cagar (errar, esgarrar), cagalló (menut, el petit), cagadur (ric avariciós), cagamiques, cagaelàstics, cagar-se en o «em cago en» (menysprear insolentment).

Fins i tot en molts refranys catalans apareix cagar. Aporto exemples seleccionats, alguns encara petant en el llenguatge popular: «ser més vell que el cagar ajupit»: significa una cosa molt vella o molt coneguda; «cagar el gust a algú»: llevar-li la il·lusió que tenia en alguna cosa; «cagar-se de por»: estar molt esporuguit, «donar una gla per fer cagar un roure»: fer un petit benefici amb la idea de treure’n un gran profit, «cagar molt prim»: mirar molt prim, anar amb precaució.

El meu bon amic l’Àngel Ripoll, catedràtic de literatura, un lector just i implacable, m’ha advertit que la frase final dels meus dos últims articles publicats era poc treballada, molt millorable. Té raó, sempre té raó quan exerceix com a crític literari, per altra banda, coincidim a l’hora de valorar una novel·la o un escriptor.

Arrodonir el text amb una frase enginyosa de tancament no és pas fàcil i més quan m’he embardissat amb un tema tan poc recomanable de tractar.

Observo que des que ha començat aquesta obsessiva guerra en terra ucraïnesa he perdut reflexos imaginatius, em costa trobar la fluïdesa d’escriptura i sovint es coagula la narrativa. Espero que la primavera compensi aquesta tristesa pregona i posi flors alegres als pomers, com en els cors de les persones que patim per tot el que està passant.