Papiroflèxia

Ricard Ustrell és el director i presentador d’un programa de TV3 que es diu Planta Baixa. La setmana passada va expulsar l’alcalde Graupera del plató perquè no estava atent i es dedicava a fer papiroflèxia. Va ser un bon resum del que ha passat a Catalunya els darrers anys. Hem jugat a fer revolucions i quan ens les han vingudes a reclamar estàvem fent ocells de paper i ni tan sols enteníem la pregunta. Ens hem pres molt poc seriosament la feina. Hem estat uns ganduls, uns fatxendes, uns pinxos. Hem fet befa dels diners dels altres les poques vegades que no l’hem robat. Hem donat per descomptat que ens havien de pagar i no hem justificat mai la despesa. Hem estat una bancarrota, un frau.

Fer un directe és molt difícil, fer-lo cada dia és esgotador i si és al matí, la tensió és encara més complicada de gestionar. L’Ustrell et pot agradar més o menys. Jo no miro la tele però em cau molt bé perquè me’l trobo als restaurants adequats. Hi he parlat poc però ja es veu que és responsable, discret i treballador. Entenc que s’enfadés amb l’alcalde i la seva reacció va ser la justa. I fins i tot la necessària. Si els independentistes volen fer un dia alguna cosa que no sigui aquest estrepitós ridícul, han de posar-se a treballar i més si els paguen. Perquè cada vegada que els enxampin fent papiroflèxia els expulsaran del plató, d’Europa o del món.

L’alcalde Graupera encarna la prodigiosa Catalunya de les lliçons indemostrades. Sembla mentida la seguretat amb què parla sense haver acreditat mai res amb el seu talent o amb la seva vida. És l’arrogància menys substanciada de la catalana terra. Dóna per descomptat que mereix els nostres impostos perquè amb desdeny i perdonant-nos la vida ens faci la seva papiroflèxia i ens expliqui les seves teories, sovint absurdes i que tenen sempre una relació traumàtica amb la realitat.

La frivolitat amb què l’alcalde Graupera va voler dedicar-se a la política, i els seus companys de colla i ell mateix s’han dedicat a escriure o a fer les posturetes de la petarda a les xarxes socials; la lleugeresa amb què han tractat el patiment i l’angoixa dels altres, perjudicant llurs vides sense cap propòsit que no fos el seu cinisme, la seva fatxenderia i la seva covardia; i la mala fe, el sectarisme i l’autoindulgència amb què s’han inventat culpables imaginaris per no haver d’assumir la vergonya del seu fracàs es resumeixen en l’ocell de paper que l’alcalde estava fent quan el van expulsar del plató.

A la mateixa desfeta moral pertany un tutor de primària, del nom del qual ni vull recordar-me’n, que fa mig any s’havia agafat quatre mesos de baixa per paternitat. Hi ha un calendari de la misèria. Hi ha uns usos de l’estafa. Jo sóc el pare més present d’Espanya i no he deixat ni un sol dia de fer la feina. El tutor, que ja es veu que du el penco dins, i un penco dels grossos, va agafar-se fa 15 dies una baixa de setmana i mitja per una malaltia que no era cap càncer ni implicava cap impediment físic. Dimarts passat, quan ja havia rebut l’alta, tampoc no va anar a treballar perquè volia fer vaga, i quan dijous finalment se li havien acabat totes les excuses del barrut, va anunciar que faltaria una vegada més a la seva feina perquè havia d’anar a Madrid a buscar una nena d’Ucraïna que ha adoptat temporalment. Aquesta nena, que mereix tota la meva simpatia i solidaritat, era a Madrid des de dimarts, quan el tutor estava fent el mec i insultant l’ensenyament català i la seva pròpia dignitat fent una vaga impresentable. És papiroflèxia estar una setmana i mitja de baixa, és papiroflèxia fer vaga, és papiroflèxia desatendre les teves obligacions professionals; i és papiroflèixa, molta papiroflèxia, presumir de solidari aprofitant-te dels diners i dels fills dels altres, perquè quan la generositat és sincera la pagues amb els teus diners i amb la teva vida i no l’expliques mai. A més a més, tothom sap que si vols anar i tornar de Madrid pots fer-ho sense faltar a la feina. Els que estem acostumats a treballar sabem que, quan vols, ho pots fer tot. Cal ser un home i entendre que un home no té drets i només té deures. Cal ser valent. Cal ser fort. Cal tenir clar el que el món espera de tu i cal saber donar-ho, i cal que aquesta sigui la teva mesura d’honor i d’home lliure que dona i estima. Cal saber que si fas papiroflèxia t’expulsaran del plató.

Ens sobren periodistes, ens sobren tutors, ens sobren filòsofs de fireta, i dels altres, ens sobren proveïdors, ens sobra tothom que no s’hi jugui la vida, que no hi deixi la pell, que no treballi sempre. Ens sobren cínics, presumits, solidaris de pam i pipa que solen costar-nos un dineral a canvi del seu postureig impresentable. Tenim més feina i més diners que mai. Tenim més mitjans i més esperança. I més talent i més força bruta i intercanviable, però també menys marge per aguantar farsants i paràsits i menys llàstima per la fam que acabaran passant quan ningú no els vulgui enlloc i caigui el vell imperi de la seva infàmia.