Meditació i festa

Fa just una setmana un bon nombre de representants del món de la política, la litúrgia, la societat en general, publicaven articles en aquest mateix rotatiu en relació a la personalitat del bisbe Francesc Pardo que havia mort un parell de dies abans en no haver pogut superar les dolències que patia i que l’havien obligat ingressar a l’hospital Josep Trueta. Tots eren elogiosos amb la figura del bisbe de qui destacaven la seva bonhomia, afabilitat, compromís i el seu tarannà de «rector de poble» com així ho recordava el mossèn de la parròquia de Salt, Jordi Castejón. El bisbe Pardo, que feia poc havia lliurat al Sant Pare la carta protocol·lària on comunicava que passava a la jubilació forçosa com estableixen les normes vaticanes, va morir quinze dies abans que comencessin els actes de commemoració de la passió i mort de Jesús a la creu i, el passat dilluns, fou enterrat a la nau central de la catedral en una magna cerimònia que va omplir de fidels el temple catedralici.

A partir del dijous de la setmana vinent, doncs, començarà una Setmana Santa diferent ja que el bisbe Pardo no hi serà per presidir les celebracions. Amb tot, però, seguiran essent dies de meditació entorn d’aquest mil·lenari ritual commemoratiu, una de les tradicions relacionades amb la mort més vives en una societat d’arrels cristianes com és la nostra. Naturalment, un dels actes més rellevants de llarg recorregut és la processó del Sant Enterrament l’origen de la qual sembla que es remunta al passatge bíblic de la conquesta de Jericó, concretament al llibre de Josué (Js. 6.1-16) quan Jahvè ordena que es facin set voltes a la ciutat fortificada tot i que, segons ens recorda Francesc Agustí al llibre sobre la processó a la ciutat de Girona, algunes de les processons més antigues estaven vinculades al culte dels primers màrtirs i al trasllat de les seves relíquies, uns actes que, en el seu moment, varen ajudar a popularitzar i difondre el creixement del cristianisme. Segons aquest autor, a Girona l’eclosió d’aquest tipus de celebracions va tenir lloc a la segona meitat del segle XVII amb objectius distints com podien ser la lloança de patrons locals, un origen gremial, la devoció popular, els penitents o la intercessió d’un sant en episodis de pesta. En aquest context, sorgeixen al segle XVIII els Manaies, tota una institució d’arrelament gironí que avui sota el paraigües de la confraria de Jesús Crucificat, ha acompanyat gairebé ininterrompudament la processó des de l’any 1944. Els Manaies han vetllat per la tradició però també han estat proclius en adaptar-se als nous temps i així hem vist com enguany han fet públic el cartell on la imatge d’una noia posant-se (o traient-se) el casc de soldat romà explica per sí mateix el compromís amb la ciutat i amb una programada renovació que n’assegura la pervivència.

La Setmana Santa ens aporta les bases cristianes d’una llarga tradició i malgrat pugui semblar un oxímoron això d’ajuntar meditació i festa, la realitat ens ho desmenteix. Així, per exemple, des de fa temps s’ha introduït en l’imaginari col·lectiu que les celebracions religioses són en realitat l’excusa perfecta per tocar el dos i cercar l’esbarjo, el divertiment, les vacances. Efectivament, el sentiment suara religiós va de baixa, les esglésies es buiden però els avions de Ryanair s’omplen i a les carreteres hi ha embussos. Enguany, les previsions, tot i no ser bones perquè la pandèmia encara voleia, sembla que estan en franca recuperació i, per tant, els representants de les associacions turístiques estan moderadament esperançats que esdevinguin l’avantsala d’un estiu que, ja sense l’odiosa mascareta, ens permeti albirar l’autèntica i desitjada recuperació. Fins i tot el poeta Salvador Espriu semblava apuntar-se a la idea viatgera quan en el seu poema dedicat a la Setmana Santa deia: «Dintre la nit cremada/ de tremolor de ciris / em vaig dient: / Com fugiria ara, / on aniré, / quina clau m’obriria / cap recer?/».