Les santes tradicions

És curiós com evoluciona la Setmana Santa al teu imaginari. Quan ets petit i les tradicions religioses estan molt instal·lades a casa, és una barreja de vacances acadèmiques i obligacions litúrgiques, perquè si expresses desinterès en les processons t’acabes sentint que estàs traint un principi universal inalterable. Per tant, fas festa d’unes coses però estàs imperativament citat en unes altres, talment com si la Passió fos un acte col·lectiu del que no pots escapar-te. Amb el pas del temps, a mesura que construeixes els teus espais, aquelles parcel·les compartides es van esquerdant, i converteixes les litúrgies en una meva d’evocació nostàlgica de la que ja no et sents part en absolut, però igualment notes aquell sentiment de recurrència. Pots no assistir-hi, però penses en elles, i fins i tot prens consciència dels moments en què transcorren encara que no siguis. No ho converteixes en un fenomen de transmissió generacional, tot i que ho ensenyes al teu fill com una part de tu, gairebé com una estampa indissoluble de la teva infantesa. El que sí perdura són les tradicions més iconoclastes, aquelles en què relaciones un context amb unes determinades pel·lícules. Ja pots ser escèptic o pots voler fugir d’estudi, que al final el calendari religiós acaba configurant-se a partir del cinema que mires. La Setmana Santa és, per descomptat, Ben-Hur, però també és Els deu manaments, és Rei de Reis o La caiguda de l’Imperi Romà. També és La vida de Brian, per acontentar el troll que portes dins, o també Gladiator, que al final és el més semblant a un pèplum que s’ha estrenat en uns quants anys. Potser no tens necessitat d’assistir a les processons o validar el seu contingut, però recorres a les pel·lícules de Setmana Santa amb un somriure còmplice perquè et recreen una determinada versió de tu mateix que trobava en la ficció el veritable homenatge a les efemèrides que no celebres. Al capdavall, aquesta setmana no deixa de ser una estranya pausa que no encertes a veure del tot útil, però que resulta clarament balsàmica per reiniciar-te en molts aspectes. Massa curta com per desconnectar, massa llarga per semblar una simple aturada al camí. La d’enguany, a més, arriba en un moment singular, com a extensió d’un llarg hivern i el prolegomen d’un adeu moderat a les mascaretes. A dos mesos i escaig d’un estiu que adopta tints de normalitat, i prou lluny del Nadal com per recordar-te com de fugisser és el temps. Ni les tradicions són immunes a les transformacions d’un món erràtic i voluble.