Un cafè a Roma, nou llibre de Josep Maria Fonalleras sobre la ciutat d’on, d’alguna manera, tots en som fills. Coneixia des de fa un temps la intenció d’en Josep Maria Fonalleras d’escriure un llibre romà. Com que ens trobem sovint a Montililivi veient el Girona FC, una tarda li vaig dir que m’havia agradat Tot el que hi veig, un llibre seu amb 14 cròniques viatgeres. La petja italiana era important. Vaig afegir-li que, quan parlava de Roma, ciutat per la que compartim una indiscutible passió identitària, l’ànim em pujava de to. Fou llavors quan em va explicar que tenia entre mans l’escriptura de Un cafè a Roma, presentat fa una setmana a la Libreria 22 amb tota la seva «familia» romana, uns Negroni, parmeggiano i embotits italians per fer el vermut dels dissabtes.

Ja he llegit el llibre, de dimensions assequibles pel públic en general, m’ho he passat molt be i puc dir que en acabar-lo, automàticament, vaig comprar bitllets per anar a Roma, ara que Ryanair ha tornat obrir vol des de Girona cap a la ciutat eterna. Encara, això sí, que amb moltes menys freqüències que fa uns anys. En aquells temps es podia aterrar a Roma a les nou del matí i tornar el mateix dia a les deu del vespre «com aquell que agafa la Sarfa per anar a Palafrugell» segons encertada expressió de Fonalleras respecte el que va representar la gran etapa de Ryanair a Vilobí.

La dimensió romana d’en Fonalleras esta basada en la figura del seu pare i el que li va transmetre durant la seva infantesa a Girona o a les seves estades a Roma. Al llibre apunta que el desig últim es poder-la conèixer com la seva Girona. Però hi ha un altra frase que m’ajuda a entendre, en el meu cas, el meu tardà enamorament de Roma. És quan explica que quan una persona visita Roma per primera vegada, l’impacte que li causa és ja per tota la vida, de tal manera que quan torna a trepitjar-la, mai es pot estar d’evocar aquell primer cop. I jo a la meva primera vegada a Roma, vaig caure del cavall com Sant Pau.

A l’octubre de 1991 ja havia entrat en la trentena i pels usos de l’època havia viatjat força. A Amèrica, Àfrica o Europa. A Itàlia mateix ja havia visitat Milà, Venècia o el Llac Maggiore. Però no havia estat mai a Roma. Havia vist i revist, amb complicitat, tot el cinema de Fellini però tenia una idea prefixada de Roma com si fos una ciutat perduda, desapareguda i que només disponible per les «Peregrinacions a Roma» que anunciaven els cartells d’aparadors de les agències de viatge. Però després de l’estiu d’aquell any varen passar tres coses. La primera és que vaig conèixer a Joan Cortey de Palafrugell, cònsol dels gironins que vivien a Madrid i segons diu concebut sota l’estàtua de la lloba capitalina. Es va quedar literalment commocionat quan li vaig dir que no havia estat mai a Roma i no deixava de dir-me que ho havia de reparar d’immediat. En segon lloc la lectura de Roma, passejar i civilitzar-se d’en Xavier Febrés i Rossend Domènech i la tercera és que insospitadament l’empresa (TVE) em va enviar a un col·loqui a Roma.

Arribat a Roma i després d’instal·lar-me a un hotel de la Via Barberini agafava Via Sistina fins l’església de Trinita del Monti, dalt de les escales de Piazza Spagna, fins a Vila Mèdici, seu de l’Academia Francesa a Roma (on es feien les jornades) i que en un moment donat, per una facècia històrica, passà de mans de la família Mèdici a Napoleó. Havia quedat amb Juan Cueto, llavors director fundador de Canal+, per preparar el col·loqui. Buscant parlar amb més tranquil·litat, em va fer sortir a la balconada del saló principal. Em vaig quedar sense parla, superat per la magnitud de la bellesa que estava contemplant. Com un impacte. He viscut pocs cops aquella sensació de grandiositat. Roma als meus peus.

En adonar-se del meu trasbalsament vaig haver de confessar-li que era el meu primer cop a Roma. Llavors Cueto em va demanar un curiós «favor»: acompanyar-me, una estona després, durant la meva primera passejada a Roma. Volia contemplar la meva reacció i reviure el seu primer viatge. Des d’aquell dia he escrit molt sobre Roma i m’han passat tota mena d’anècdotes, però encara estic en una fase memorialística. En Josep Maria ja ha fet un pas més , present al seu llibre. Està ja a una fase, per mi superior, la de la destil·lació de Roma. Ell ja està a la grappa i jo encara al vi novell dels castelli romaní. Enhorabona.