Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Marilyn

Aquest any farà 60 anys de la mort de Marilyn Monroe, un d’aquells mites que perduren a la memòria col·lectiva més per les circumstàncies del seu final i el seu ressò iconogràfic que pel seu veritable llegat, és a dir, el seu talent com a intèrpret. Dit d’una altra manera, tothom sap qui és, però és probable que generacionalment ja costi de trobar persones que la venerin com a actriu o que siguin capaces de citar-te més de dues pel·lícules en què va participar. Però el cert és que Marilyn, a banda de bona actriu, amant del cinema i influència estètica, també és un recordatori tan dolorós com necessari, i a vegades no prou citat, d’un problema que persisteix: la cosificació de la dona i les conseqüències de la toxicitat que l’envolta duran tota la seva vida, a la indústria del cinema i a totes les altres. L’actriu va morir amb 36 anys (convé repetir-ho, 36 anys) després d’haver estat maltractada, vexada i difamada per homes, alguns d’ells molt poderosos, que van esprémer l’estrella sense tenir cap mena de contemplació amb la persona que hi havia al darrere. Marilyn va ser un nom clau del mateix Hollywood que la va condemnar, i va morir arran d’un encadenat d’atrocitats que encara avui succeeixen a actrius que, com ella, han vist manipulades les seves fragilitats. De tot això va El misterio de Marilyn Monroe: las cintas inéditas, un documental de Netflix elaborat a partir dels enregistraments d’entrevistes d’un dels detectius que va investigar el cas. Aquestes reconstruccions, i més quan són de Netflix, desperten recels perquè tendeixen a la morbositat i al sensacionalisme, però aquesta en concret aconsegueix abordar la seva figura amb una notable sensibilitat, defugir les teories de la conspiració a l’ús (només especula a partir d’evidències i les opinions deixen marge a l’error) i finalment homenatjar una persona que va morir en una presó de tristesa i infelicitat. El millor d’aquest documental és l’esforç d’explicació de qui era Marilyn i quin va ser el context que la va empènyer a un abisme que en el fons és el de totes i tots. És dur i també eloqüent, perquè denuncia coses que encara hi són i disten molt de deixar d’existir. Es nota, i molt, que està dirigit per una dona, Emma Cooper, perquè està fet des de la proximitat i l’empatia. I sobretot perquè entra en terrenys (els abusos, els estigmes de la salut mental, els intents de fiscalitzar la imatge publica) que són estructurals al nostre temps i que encara no són prou visibles a la consciència col·lectiva.

Compartir l'article

stats