Edu Sívori, no confondre amb el mític jugador de la Juventus Enrique Omar Sivori, és un poeta i psicòleg social argentinogironí que acaba de publicar el llibre Paren el mundo (que me quiero bajar) que lo quiero cambiar.
Les subjectives reflexions plasmades en aquest treball, sorgeixen de la mirada d’un espectador ingenu que observa la ciutat buida, a través d’una finestra privilegiada amb vistes a l’Onyar.
Des que l’any 2001 Edu Sívori va arribar a Girona, hem tingut una relació sovintejada que ha tingut col·laboracions puntuals i intermitents, atès que el seu exhuberant ego creatiu i ganes de triomfar com a poeta, psicòleg i persona, el fa ser un ésser múltiple, excessiu, insistent, que vol ser reconegut i tema de conversa permanent. És un curiós, ho vol saber tot, té un especial interès en conèixer a qualsevol persona que el pugui ajudar a realitzar-se, tant a nivell professional com artístic.
Aquest comportament, en Sívori no és nou, ja tenia aquesta empenta quan vivia en el seu Buenos Aires natal i, des que és entre nosaltres, a la Girona xovinista i catalanera, ha intentat fer-se veure, realitzar-se i convertir-se, en definitiva, en un personatge important i total.
Això fa viure en una mena d’esquizofrènia a aquest porteñogironí que vàrem conèixer en el nostre antic estudi de Calderers, quan li deixàrem llibres i articles nostres sobre Walter Benjamin, que Sívori va aprofitar per fer un brillant recull i assaig.
El llibre que ens ocupa compta amb la introducció de Carlos Sica, un seu mestre i referent argentí que lidera l’EPS (Emergencias Psicosociales), a Buenos Aires i de Joan Surroca, un seu padrí català, que ha estat director del Museu d’Art, dirigent de Justícia i Pau i activista ecologista, cultural i social… un home que no necessita cap mena de presentació a Girona. Altres referents d’Edu Sívori a la ciutat han estat el desaparegut filòleg i intel·lectual Josep Maria Uyà i Puigmartí, el neuròleg Joaquim Jubert i el polifacètic Francesc Carbonell, professor de l’UdG vinculat a l’Aula Intercultural.
La llista d’amics i protectors de Sívori és infinita, atès que amb el seu gran ego extrovertit i oportunista, té la virtut de saber-se relacionar amb gent de tota classe i condició, començant pels estadants del centre d’acolliment, el lloc on treballa.
En aquest seu darrer llibre, l’arterapeuta argentí mostra un collage de relacions, cites, contactes que Sívori té. Una plèiade de gent sobre les qual, al llarg del llibre, es cruspeix, transcriu, opina, transforma, rectifica, roba, divulga, juga amb tot un seguit de nous intercanvis-combinacions-reflexions.
A través de la seva coneguda Cavalcada de Poesia, Sívori ha contactat amb artistes de la ciutat, a destacar, Josep Perpinyà Citoler i el genial dibuixant expressionista subreal Oriol Tuca.
Amb aquest últim, a més, comparteixen edifici en una, al meu entendre, de les més llargues i lletges vies ciutadanes, d’aquesta no-ciutat, l’anticarrer de la Rutlla.
A Sívori també el coneixem per la seva faceta de pare, atès que el vàrem tractar, amb la seva companya Miriam, quan servidor donava classes al seu fill Ernest a l’escola Annexa i ells formaven part de l’AMPA del centre, que aleshores dirigia el gran Llorenç Carreras.
Memorable va ser la col·laboració de l’Akhenaton de Bescanó, en la presentació del llibre de la llegenda de Lepret, un personatge sorgit de la imaginació de Sívori que recrea el mite d’un geperut i borni que viu a les pedres de Girona.
La història parlava d’un enigmàtic capellà francès que, en l’època dels setges napoleònics, s’enamora d’una monja del monestir de Sant Daniel.
El text publicat comptava amb il·lustracions d’Oriol Tuca. Fins aconseguir el seu actual treball a «La Sopa», Sívori ha viscut i treballat en molts llocs, la majoria vinculats amb la seva feina de psicòleg social. El seu activisme, tant social com cultural, l’ha portat a participar en diverses exposicions, mostres, happenings, muntatges i publicacions varies.
Sívori publica ara, que ja ens hem pogut treure finalment les mascaretes i que fa tres mesos que ha començat la invasió russa d’Ucraïna, el seu darrer llibre Paren el mundo (que me quiero bajar) que lo quiero cambiar, parafrasejant una famosa dita de Groucho Marx, 261 intenses pàgines que són una mena d’introspecció, d’autoanàlisis, deconstrucció entre Sigmund Freud, Jacques Lacan i Michel Foucault, sorgida del seu món més íntim i social barrejat amb informacions reals dels avenços i terrors de la pandèmia i la revolta subjectivo-poètica del Sívori més rebel, fantasiós i utòpic que confia que, després d’aquests temps ombrívols, en vindran uns altres on fruitarà la revolució i l’esperança en una vida nova, una societat en la que l’autor estarà superacompanyat pels seus amics i per tot un seguit d’autors que el pibe no para de citar.
Entre d’altres anomenarem el coreà Byung-Chul Han, el psicoanalista eslovè Slavoj Zizek o a Javier Urra, un psicòleg social radical i innovador que treballa, com el propi Sívori, amb totes les dimensions humanes i espirituals, des d’una caòtica subjectivitat que vol viure, experimentar, parlar, escriure, fantasiejar des d’una existència anarco-budista que vincula les més velles tradicions, a les més postmodernes que li fan descriure una pintada que va veure a la seva Buenos Aires natal (Prefiero ser antes un reloco que un recuerdo).
Sívori comparteix idees formulades pel seu amic Josep Maria Uyà sobre l’anomenada intempèrie metafísica. Així escriu: «En mi recorrido por la calle, tratando de localizar (erizos de calle) personas que viven en la intemperie, por falta de hogar o por necesidad de subsistencia, me topo a veces con algunos que deciden, a partir de su libre albedrío, ser seres libres en la calle».
