El Pirineu tantes vegades oblidat i menystingut pels ciutadans de zones més poblades està en el focus del debat territorial pels Jocs Olímpics d’hivern del 2030, perquè mentre uns volen que s’hi facin, d’altres no en volen ni sentir-ne a parlar. El cap de setmana passat vam tenir una mostra de l’oposició que aquests Jocs desperten, amb la manifestació de milers de persones procedents de diversos llocs del país al crit de «no als Jocs».
Que la qüestió és delicada i controvertida ja es va veure en els primers intents d’articular la proposta. Quan el 2010 Jordi Hereu, aleshores alcalde de Barcelona, va anunciar la candidatura per als Jocs de 2022, ja s’intuïa que el projecte comptaria amb molts opositors. Tant va ser així que l’alcalde Xavier Trias va renunciar-hi, anunciant que treballarien per fer-los el 2026. Però més tard, l’actual alcaldessa, Ada Colau, va renunciar novament a la proposta.
Ara hi ha sobre la taula la candidatura promoguda pel govern de la Generalitat, després que el Parlament l’instés a presentar-la. I, la veritat, si en els altres intents hi havia hagut oposició al projecte, en aquesta ocasió el soroll és molt més eixordador. I no només pels que s’hi oposen, sinó també per les desavinences amb el govern de l’Aragó i el seu peculiar president, Javier Lambán, que continua amb la pugna amb Catalunya, ara també pels Jocs.
Ben aviat la Generalitat organitzarà un referèndum per saber què en pensa la gent del territori, però els partits que s’hi oposen asseguren que hi ha aspectes del projecte que no estan clars, com la viabilitat, la rendibilitat i l’impacte ambiental, i que la gent haurà d’opinar sense tenir tota la informació. Contràriament, els seus impulsors afirmen que la candidatura pretén abordar alguns dels reptes i necessitats percebuts al Pirineu; com la millora de les infraestructures, de les telecomunicacions, dels serveis sanitaris, de la creació d’habitatge social en alguns nuclis pirinencs, de la millora del transport públic o de la mobilitat.
Justament tots aquests reptes que volen aconseguir els defensors dels Jocs Olímpics d’hivern són els que convenen a un territori que s’ha despoblat de forma important, degut als desavantatges que suposa viure en zones on els serveis escassegen per la falta d’inversions. És fantàstic que es digui que es pot potenciar la famosa R-3, de via única, tot i que des del territori se’n demana la modernització i el desdoblament des de fa dècades, millorar el transport públic o la mobilitat a les comarques pirinenques. Però aquests projectes no haurien d’estar lligats només a uns Jocs Olímpics, sinó que haurien de formar part de les decisions polítiques dels governs, tant de la Generalitat com de l’Estat. Perquè si volem un país equilibrat, sense zones desèrtiques i pobles en vies d’extinció, cal que les administracions facilitin el desenvolupament econòmic de la Catalunya rural, pel bé dels municipis petits, però també del de les grans ciutats, que massa sovint creixen per sobre de les seves possibilitats. I més ara que durant la pandèmia molta gent ha descobert el rere país i la qualitat de vida a les petites poblacions, llàstima que moltes d’elles no disposin dels serveis adequats.
Caldrà tenir tota la informació per decidir si els Jocs poden beneficiar o perjudicar el Pirineu, però té tot el sentit del món que els que opinin si volen el Jocs o no siguin els habitants de les comarques pirinenques, que són els que en rebran les conseqüències directament, tant les positives com les negatives. Ells tenen més dret a manifestar-s’hi que els que de tant en tant hi van a esquiar, a buscar bolets o a fer alguna excursió, mentre diuen allò de «que maco».
