Aquests darrers dies el diari digital Fuentes Informadas i El País han publicat una sèrie de gravacions on apareixen tot un seguit de personatges del Ministeri de l’Interior, de polítics del PP –com Esperanza Aguirre, María Dolores de Cospedal o Jorge Fernández Díaz– que són autèntics presoners del comissari Villarejo que, a part d’exercir com a policia, es dedicava des de la seva empresa privada a embrutar la vida política, a canvi d’una bona colla de milions que se li transferien des de les clavegueres de l’Estat.
Villarejo és un home sense escrúpols que va teixir tot un engranatge en el qual hi ha implicats no només polítics, sinó també funcionaris i periodistes.
Tot aquest enrenou tan lamentable correspon a l’època en què el ministre de l’Interior era Jorge Fernández Díaz, un polític que fou al llarg de molts anys l’autèntica mà dreta de Mariano Rajoy. El va seguir en tota la seva trajectòria per diferents ministeris, fins a arribar a ser el màxim responsable de la cartera d’Interior.
Avui aquest membre destacat de l’Opus Dei no diu ni piu i certament té molts problemes judicials. Fou la cara visible del PP català i la seva figura ja trontollà quan es conegueren les seves converses amb el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. Ambdós dissenyaren una estratègia per tal de perjudicar polítics en actiu d’ERC i de CDC. Això succeí a l’octubre de l’any 2014.
Però sembla que no en va fer prou perquè abans, des del seu departament, ja s’havia esquitxat altres polítics com Xavier Trias, Artur Mas o Jordi Pujol. Els encarregats de sembrar falsedats foren Villarejo i el cap de gabinet de Fernández Díaz, Francisco Martínez.
S’afirmà que Jordi Pujol tenia 137 milions a la banca Lombard a Ginebra i fins i tot el diari El Mundo publicà en portada un número de compte corrent de la Union de Banques Suisses on Xavier Trias –llavors candidat a l’alcaldia de Barcelona– hi tenia 13 milions d’euros. El mateix banc al cap d’uns dies desmentí en un comunicat la notícia. L’extracte bancari era fals i Trias no tenia ni un sol euro a Suïssa.
Tot plegat una colla de mentides on hi havia implicats tota una sèrie de caps policials i de la UDEF que gaudien de la protecció de l’Estat.
Es tractava de sembrar dubtes i escampar merda per tal de perjudicar polítics catalans que començaven a simpatitzar amb l’independentisme.
Ara amb el pas del temps es pot entendre perquè el PP a Catalunya és un partit residual per molt que Feijóo i Ayuso no vulguin parlar del passat. Per cert, la presidenta madrilenya en plena eufòria congressual afirmà que els catalans s’havien inventat una nació i es va quedar tan ample...
El polític gallec no és prou valent com per venir a Barcelona i demanar perdó per tot allò que protagonitzaren fa uns anys destacats membres del seu partit. Per molt que les enquestes li vagin a favor, Feijóo hauria de saber que sense representació territorial a Catalunya ho tindrà molt complicat, encara que aconsegueixi una cara nova per a encapçalar les llistes. Continuarà essent presoner d’una història fosca de la qual ningú no se’n responsabilitza.
En política no hauria de valer tot. I una formació política democràtica hauria de saber que per molt que ocupi el poder de l’Estat no té cap dret a emprar les clavegueres per a ferir els contrincants polítics, encara que siguin independentistes. Mentre Feijóo no demani perdó, a Catalunya ho tindrà complicat.
