L’abril de 2009, el malaguanyat Josep Gusó es va treure del barret una d’aquelles idees de visionari amb les quals solia sorprendre tothom: demanar que Girona, i més concretament l’estadi de Montilivi, fos subseu del Mundial de futbol de 2018 o de 2022 en el marc d’una candidatura ibèrica conjunta entre Espanya i Portugal. Òbviament 13 anys després ja podem afirmar que allò no va reixir. No recordo que sortissin gaires veus donant-li suport, i això que el rendiment tant l’immediat com el d’infrastructures era sonat.
Catalunya, Barcelona, farà la Copa Amèrica de Vela, i mirant endavant vol també els Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 i la Ryder Cup de 2031, que es disputaria al PGA de Caldes. Ens parlen d’impactes econòmics milionaris (al final, els estudis sempre solen dir el que desitja qui els promou) i de beneficis per a tothom, però no veig gaire entusiasme entre la població. I menys al territori, al Pirineu. En concret això dels Jocs ha nascut coix des del primer dia, sense massa suport, amb embolics continus amb l’Aragó i ara amb l’ajornament de la consulta al territori fins la tardor. Grans projectes faraònics sortits de dalt que poc o gens interessen a baix. La casa per la teulada. I si algú de baix gosa tenir idees que fan mandra, se l’ignora o se’l fa passar per boig.
