Sembla més que evident que l’equanimitat i la valoració justa dels conflictes i les guerres arreu del món no són la millor virtut de bona part de la «comunitat internacional», inclosa l’europea, que l’aplica de manera molt diferent en funció de qui siguin els agressors i els agredits en cada cas. Per valorar aquesta manca o no d’equanimitat, podem plantejar-nos algunes qüestions bàsiques.
En primer lloc, en quins casos hem de ser especialment solidaris amb els refugiats que fugen de les guerres, les persecucions o la pobresa extrema? En general és digne d’admiració com s’està tractant els ucraïnesos que intenten deixar la guerra enrere però, no hauríem de fer el mateix amb les persones que ens arriben dels conflictes de Síria i Iemen o de la pobresa extrema d’una part del Magrib i l’Àfrica subsahariana? En segon lloc, és totalment just donar suport a la lluita dels pobles contra qualsevol agressió estrangera. Ara bé, el reconeixement del seu dret a defensar-se ha d’implicar l’enviament armes? Als ucraïnesos, però també als palestins, els kurds o els iemenites, que pateixen similars agressions? La meva opinió és que no hauríem de fer-ho en cap cas, perquè això només serveix per allargar els conflictes i per a incrementar el nombre de víctimes. En canvi, un màxim esforç de mediació i de suport a la negociació entre les diferents parts per aconseguir un alto el foc, juntament amb una condonació total o parcial del deute del país agredit, probablement serien bastant més útils per a la població afectada.
En tercer lloc, en quins casos s’han d’imposar sancions als estats agressors? Sembla lògic que ara mateix s’apliquin contra el règim rus. Però si repassem les hemeroteques de les darreres dècades difícilment trobarem cap sanció per part de la Unió Europea (UE) quan els agressors han estat governs occidentals, majoritàriament els Estats Units (EUA) i els seus principals aliats, amb Iraq i Afganistan com casos recents més flagrants. En quart lloc, és de justícia investigar tots els crims de guerra comesos en l’actual conflicte d’Ucraïna, majoritàriament a càrrec de les tropes russes. Però ara per ara no podem sinó mostrar un considerable escepticisme sobre una «justícia universal» que no ha condemnat ningú pels crims de guerra del bàndol «occidental», si més no en les darreres dècades. I segurament no pas per la manca d’imparcialitat dels jutges sinó més aviat per les pressions i amenaces d’alguns dels estats implicats, entre ells un cop més els EUA, principal soci exterior de la UE.
En cinquè lloc, hem de tenir en compte que el 95 % o més de la informació sobre els conflictes militars ens arriba dels poderosos mitjans occidentals, tant quan donen suport a la part agredida (Ucraïna) com quan donen suport a la part agressora (per exemple els EUA i el Regne Unit a Iraq). Això no és fàcil de canviar, i influeix, lògicament, en la opinió pública, però també pot afectar indirectament a les decisions dels tribunals, perquè és a partir de la informació disponible que s’investiguen els crims comesos.
Encara en sisè lloc, s’afirma, amb tota la raó, que en ple segle XXI és inadmissible que s’intentin modificar les fronteres dels estats per la força de la armes. Però no podem oblidar la relativament recent partició de Iugoslàvia entre 1991 i 2001, després de diverses guerres que van provocar més de 130.000 morts i milions de desplaçats. Un llarg conflicte en el que van intervenir l’exercit federal iugoslau, l’OTAN i les milícies secessionistes dels diferents territoris, i que va acabar amb la república federal dividida en sis nous estats, reconeguts per la UE i gairebé tota la comunitat internacional (Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia). Fins i tot Kosovo, actualment una mena de protectorat dels EUA, amb un estatus no massa diferent del de Crimea amb respecte a Rússia des de 2014, ha estat reconegut com estat independent per 22 dels 27 membres de la UE, que evidentment no reconeixen la sobirania de la península actualment controlada por Rússia. Tot plegat, una més que discutible equanimitat per part de la Unió Europea i els seus socis més propers.
