Quiosc

Diari de Girona

Thomas Spieker

Apropiar-se del relat

Les últimes revelacions sobre les converses que el «comissari» Villarejo sembla haver mantingut amb l’antiga secretària general del PP i ex Ministra de Defensa, Ma. Dolores de Cospedal, sobre Catalunya a poques setmanes del Referèndum, demostren que Espanya encara està molt lluny de convertir-se en la democràcia que es vanta d’ésser a tort i a dret. I sí –és cert que Villarejo a hores d’ara ja no té cap credibilitat. Però també ho és que fins a 10 ministres de defensa havien dipositat la seva confiança en ell. Aquesta «massificació» sembla demostrar no només una greu manca de criteri, sinó també un problema «endèmic». A Espanya, i no només a Catalunya, els ciutadans sempre han estat tractats com a súbdits i lamentablement els polítics d’aquí sembla que van pel mateix camí. El que importa és la propietat del relat i no la legitimitat o la veritat del que s’explica.

Així que, amb permís de l’amic Jordi Xargayó, he fet meu bona part del títol de la seva columna de dissabte, per intentar explicar un tret que diferencia fins als polítics més «pròxims» d’aquí, dels d’altres democràcies que també segueixo –per origen o afinitat–. Fa temps que no me’n puc avenir de veure alguns dels nostres representants electes a tothora i a tot arreu –televisió, ràdio, diaris, revistes, xarxes socials, etc.–, per explicar qualsevol bajanada com un «mèrit» que s’atribueixen desvergonyidament només per sortir a la foto. És cert que d’ençà el primer debat televisat, tots els analistes coincideixen que la imatge dels candidats s’ha convertit en un element com a mínim tan determinant per a la seva elecció com el contingut dels seus discursos, però també ho és que la seva omnipresència arriba a embafar. La pregunta és: per què no passa el mateix en altres països del nostre entorn?

Així que he volgut comparar: Quin ús fa dels mitjans de comunicació un jove alcalde (31a) d’aquí, i quin en fa una alcaldessa (primerenca, com ell, de 39a) a Alemanya, d’una població tan turística com la nostra? El d’aquí és en Joan Plana (Roses, poc més de 20.000 habitants segons l’últim cens) i la d’allà és la Claudia Alfons, de Lindau al Llac de Constanza, amb uns 25.000 habitants. Heus aquí el resultat: Només a Facebook, la batllessa alemanya a publicat 9 «posts», entre l’1 de maig i ahir, mentre que el d’aquí ha explicat fins a tres cops al dia les seves aventures i desventures, tant personals com públiques. Òbviament hi haurà qui dirà que el d’aquí ho fa millor, perquè té més presència. A Alemanya, en canvi, l’exercici d’un càrrec públic també té a veure amb una certa humilitat i discreció. Sobretot quan la omnipresència mediàtica és tan descaradament publicitària enlloc d’informativa, perquè en Plana dedicarà moltes hores de la seva jornada laboral i dels mitjans municipals a les xarxes socials, però segueix sense publicar la seva agenda setmanal al web de l’Ajuntament, a pesar del seu compromís de fer-ho.

Compartir l'article

stats