Quiosc

Diari de Girona

Oriol Puig i Bordas

Contra els esprais

No podré entendre mai els gargots a les façanes dels carrers. Personalment, ja no m’empasso el discurs que sosté la tolerància i la deguda sensibilitat de les diferents forma d’expressió «cultural».

Perquè un gargot no té cap sentit ni significat. Bé, sí que té un: embrutar l’espai públic i privat. I això no deixa de ser una forma de violència, una imposició incívica que genera un entorn desagradable. No estic massa introduït en el submón grafiter i suposo que una de les gràcies és l’adrenalina que puja quan estàs fent una malifeta sense que t’enganxin.

Tot això, doncs, pot ser molt divertit pel personatge durant uns segons però, en realitat, el que hi ha és una absoluta falta de consideració, consciència i coneixement, ja no de l’impacte visual que provoca –ara que està tant de moda el concepte– sinó també del cost econòmic que suposa, per a tots els contribuents, netejar la seva gracieta. A més contaminen. Potser una taxa addicional sobre els esprais?

Ja fa molts anys que les «expressions» fetes amb els esprais a les façanes formen part del paisatge urbà. De fet, em semblen bones les iniciatives de botigues que decideixen decorar la seva persiana metàl·lica amb algun dibuix fet amb aquesta tècnica. En canvi, no entenc en absolut els guixots, paraules incomprensibles o empastifades que es troben en milers de cantonades de diferents ciutats del món.

Més greus encara, els fets que varen succeir recentment a la façana de darrera el Museu de l’Empordà de Figueres on aquests gargots –i ja és la segona vegada– van aparèixer tapant el mural de l’artista urbà (aquest sí) BL2A. Un mural original, fruit d’una bona iniciativa per tal d’embellir uns comptadors metàl·lics que, efectivament, no resultaven massa afavoridors. Doncs algú va decidir que aquesta expressió d’art urbà havia de ser violentada amb uns gargots de color verd. I, de cop, es va poder apreciar en pocs metres de façana, la diferència entre les dues formes d’utilitzar l’esprai: l’educació.

I tornem al civisme, al respecte a l’espai públic i a tenir cura de l’entorn comú. Perquè una ciutat són moltes coses. Ara que s’enfila l’any pre-electoral municipal en sentirem moltes de coses. I és fonamental que hi hagi propostes i projectes urbanístics, culturals, socials i mediambientals i, si pogués ser, que siguin realitzables. Ara bé, a part d’això, hi ha un rerafons també cabdal que són polítiques educatives i socials per fer entendre a la ciutadania les regles bàsiques de la convivència.

A aquestes alçades de la pel·lícula, a un servidor li sembla mentida que haguem de fer un «reset» constant i tornar a recordar aquells criteris tant elementals per fer que aquest tros de terra que ens acull sigui el màxim d’agradable i confortable per a tothom. Suposo que Rafael Campalans tenia raó quan afirmava allò que la política és pedagogia... i potser alguna multa contundent pot fer entendre millor alguns d’aquests conceptes.

Desconec si és conseqüència de l’individualisme desbocat, el xoc cultural, les noves tecnologies, la reacció a l’època de pandèmia o si és un cicle d’involució de valors que ens toca viure. Possiblement de tot una mica. El que està clar és que les ciutats amb menys pintades d’esprais són més boniques, pulcres, netes, cíviques. Tant senzill com això.

Compartir l'article

stats