Quiosc

Diari de Girona

Joaquim Nadal

Ni rates, ni rates voladores

Durant uns dies s’ha deixat veure a l’Onyar una rata enorme. Alguns s’han pensat il.lusòriament que era una llúdriga i que el nostre riu estava assolint el cel de la naturalització. Però analitzada la realitat ha resultat ser una espècie invasora, un coipú, una autèntica rata procedent d’Amèrica i malauradament introduïda en la major part dels nostres rius des de la Muga i el Fluvià fins el Ter. Naturalment la presència d’aquest coipú ha desvetllat més curiositat que interès i que se sàpiga ningú no s’ha decidit a intervenir per tal de foragitar-lo adequadament. És el que tenen les opcions permissives que sostenen que hem de deixar que la natura faci el fet, sense limitacions ni control.

El paradigma de la biodiversitat, tan necessari, a vegades esdevé una trampa o una excusa que reclama una passivitat absoluta on caldria una certa voluntat d’intervencionisme. Agafem com exemple el tema de les heures i els arbres; és evident que les enfiladisses més convencionals tenen una gran capacitat de creixement i que en la seva proliferació assoleixen extrems que embolcallen arbres sencers; amb el temps els arbres atapeïts d’heures que es van enfilant pel tronc, si són febles, acabaran sucumbint i primer morts i secs acabaran caient per esdevenir matèria vegetal per nodrir l’espai circumdant. Si ens fixem en l’illa del Ter trobem un dels efectes d’aquesta idea. Fa dècades eren només sediments esporàdicament utilitzats com a horts pels veïns de Pedret que hi anaven amb petites embarcacions. Més endavant abandonats els horts la vegetació d’arbres de ribera va dominar l’espai i s’hi feien pollancres, plàtans, verns, freixes, i altres espècies. Passat un temps les heures han anat fent la seva feina i ara ha arribat un punt on en realitat l’espai de la illa del Ter s’assembla més a un cementiri d’arbres que a un bosc de ribera. És evident que en el cicle biològic vegetal els arbres caiguts poden esdevenir aliment de nous arbres futurs, però també és evident que ara el bosc de ribera es concentra a les vores del riu, a les ribes del Ter, i ha abandonat en part la famosa illa del Ter.

Explico això, des del meu punt de vista, per assenyalar que en el paisatge urbà una cosa assenyada és la compenetració entre la ciutat i la natura, la urbanització delicada de les perifèries urbanes, la naturalització intel·ligent dels espais urbans i una altra molt diferent deixar-ho tot a la improvisació i d’aquesta manera a una perversió tergiversadora dels paisatges que esdevenen híbrids inacceptables en moltes ocasions fins a convertir els no llocs dels espais intersticials en abocadors en potència més que en espais de regeneració de la biodiversitat.

Tornem doncs al coipú com a símptoma. Em sembla molt clar que no és admissible una espècie invasora com a element distintiu del nostre paisatge fluvial. Però tampoc no ho és la tornada a la superfície de rates vives o mortes que indiquen una pèrdua d’eficàcia en la pràctica del control de la població de rosegadors alimentats pel nostre sistema de clavegueram. La higiene urbana, el sanejament, és considerat com un signe de progrés de les societats urbanes de la mateixa manera que en les societats del passat la presència de les rates i la seva proliferació eren considerades com a transmissores de plagues algunes d’elles mortíferes i letals. El control de plagues ha esdevingut així imprescindible i si els productes químics que s’han fet servir per exercir-lo ara són considerats perillosos per qüestions ambientals és evident que cal trobar els mecanismes de substitució que amb el màxim respecte pel medi garanteixin la mateixa eficàcia dels productes emprats fins ara.

I arribem així a la plaga de les rates voladores. Fa dècades els coloms eren un signe simbòlic i les gavines una raresa. A les places dels pobles i de les ciutats les poblacions controlades de coloms eren objecte d’atenció pels infants que s’entretenien a donar besses als coloms després de portar-ne de casa o de comprar-ne en bosses preparades per a aquest objecte. Això s’ha acabat.

Les gavines senyoregen l’espai urbà i l’horitzó de la ciutat, xisclen i s’abraonen sobre coloms indefensos fins a esbudellar-los en un espectacle lamentable que es reprodueix diàriament a diversos indrets de la ciutat. Els coloms per la seva banda ja no són un innocent signe de pau i la guerra dels coloms ha fet proliferar als ràfecs i als balcons de les cases filats punxeguts amb voluntat disuassòria per desplaçar els coloms cap a d’altres indrets menys protegits. La concentració de coloms, la saturació de coloms, és directament proporcional a la quantitat d’excrements dels coloms que empastifen les vores del paviment de molts carrers i els espais on s’apilonen i nien si troben un racó protegit i pacífic, sense hostilitat. No seria difícil detectar els punts més sensibles, les escultures urbanes, el mobiliari urbà, els bancs i jocs infantils, les capelles amb imatges, els racons més insospitats on coloms en abundància i gavines assenyalen que s’ha superat el llindar de saturació i que cal endegar una política de control de la població que ha excedit de molt l’efecte benèfic que se li suposava.

La política de control exigeix a hores d’ara mesures de xoc, un efecte immediat, que més tard es pot suavitzar amb mesures estrictes de la reproducció de la població avui excessiva. No sé si és cosa de falcons que s’han demostrat insuficients o d’inutilització dels ous en els nius o si fins i tot caldria alguna acció més contundent d’extermini que podria ferir, ja ho entenc, algunes sensibilitats. I passa també per garantir que no hi hagi persones que portades per la seva bona fe segueixin alimentant aquestes rates voladores de forma periòdica.

Sóc conscient que aquest és un article poc agradable, però algun dels fenòmens que he esmentat s’acosten perillosament a esdevenir una dada del nostre paisatge quotidià. I ni les rates, ni les rates voladores no són desitjables en una proporció que les faci esdevenir plagues. I si ara no ho són poc se’n falta.

Compartir l'article

stats