La memòria col·lectiva del Girona FC en aquesta dècada i mitja que porta instal·lat en el futbol professional no tenia moments positius i d’eufòria com el viscut ahir. Com a molt, es troba la data del 15 de juny de 2008 quan en aquella victòria a casa davant del Ceuta amb gol solitari de Migue, el club aconseguia precisament entrar a l’elit del futbol estatal.
Des d’aleshores, si alguna cosa es recorda és la patacada del Lugo, l’ensopegada davant l’Elx amb el gol de Pere Milla, o la decepció un any després viscuda contra el Rayo Vallecano. Més enllà d’això, buscar en l’àmbit positiu era pràcticament inútil perquè ni l’ascens a Primera Divisió es va aconseguir d’una manera espectacular,. Se’n va fer prou amb un empat a zero sense xutar a porteria contra el Saragossa per certificar amb punts allò que l’equip sí s’havia guanyat durant tot el campionat.
Però des d’ahir, l’afició gironina sí tindrà un punt clar de referència. Passi el que passi en la final contra el Tenerife, Eibar i Ipurua quedaran per sempre en la retina dels aficionats de l’equip de Montilivi. I serà així per haver aixecat l’eliminatòria que s’havia començat perdent a casa, per haver-ho fet davant d’un conjunt potent com l’Eibar i a més a més en el seu propi terreny de joc, on en tota la temporada només hi havia perdut dos partits. Serà així perquè es recordarà el gol de Borja García en el primer minut de partit, les aturades de Juan Carlos a la segona part, el travesser dels locals quan s’encarava la recta final de l’encontre i per damunt de tot, el 0-2 d’Stuani a l’inici de la pròrroga i la resistència en aquests trenta minuts d’afegit davant l’embranzida local.
I estarà bé que es tingui aquest primer punt de referència positiva perquè a poc que l’eliminatòria decisiva amb el Tenerife surti bé, l’equip també s’haurà tret del damunt el cartell del «pupes» que venia acumulant en tantes promocions d’ascens fallides. Queda l’últim pas i s’hi arriba fort mentalment.
