Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Els racons extingits

L’estiu, o la sensació de tenir-lo (aquest any ha començat abans), és el període en què més evoques aquelles vivències de la teva infantesa que es resisteixen a desaparèixer del teu imaginari, com si el sol fet de recordar-les comportés una revàlida de la persona que ets. I és a l’estiu quan tendeixes a tornar a aquells espais i racons físics que et van definir alguna vegada i que redescobreixes amb mirada de turista interior. Passa durant l’estiu perquè segurament és quan més defuges la tirania dels trànsits i deixes de veure la realitat com una agenda impenetrable. Tens això que sovint menyspreem com a bé preuadíssim: temps. Quan tornes a aquests llocs, els que et van veure créixer i projecten els teus pretèrits, constates que la memòria és l’únic que fa ressonar una era i un moment que les inevitables transformacions urbanístiques s’han encarregar d’esmenar. Pot ser per a bé, en molts casos, però en alguns d’altres descobreixes que la sofisticació d’un espai (una casa, un carrer, una plaça) ha anat en detriment de la seva ànima. Els que som de Girona i vam forjar els nostres caràcters entre els clarobscurs dels anys 80 ens adonem que la ciutat és ara més enlluernadora, però no necessàriament més viva i més real. Al contrari, són els racons extingits, aquells que palpiten entre la modernització (domesticació?) de la ciutat transformada, els que realment la dotaven de sentit. Ho són per a tu mateix, que et reconeixes en les desaparicions i en les absències, però també per a la resta de persones, que mai podran saber com respirava un determinat passat conjunt. No es pot fer un altar dedicat a cada persona anònima, però si que es podrien homenatjar les seves lluites diàries construint una ciutat que s’assembli una mica més a la que, de manera directa o indirecta, van contribuir a forjar. No es pot posar una placa per rememorar tots els racons oblidats, però sí que se’ls hauria de poder transformar sense trair essències ni negar les seves contradiccions. La ciutat hauria d’evolucionar com les persones que l’han poblat i la poblen, perquè quan ho fa al marge d’elles es torna el pàl·lid reflex de les seves pulsions. I massa sovint, potser per aquesta obsessió moderna per passar pantalles, convertim la posada al dia dels nostres escenaris quotidians en la destrucció d’allò que érem. Mantenir vives les ambivalències acaba sent una esplèndida manera d’evocar les decisions que ens han dut fins aquí i els trets de la personalitat, individual o col·lectiva, que persisteixen al nostre interior.

Compartir l'article

stats